Illa pionera

La llengua catalana progressava a Menorca quan el conreu cultural en aquest idioma era eixorc en altres terres. Era entre finals del segle XVIII i la primeria del XIX: l’època de la Il·lustració. A la nostra illa hi havia erudits i acadèmics receptius als avenços de l’Europa de les Llums. Van fer ciència i cultura en català, i la van difondre. Aquells il·lustrats van treballar en el camp del coneixement i no tant en creació literària. Ho va explicar la filòloga Josefina Salord, de l’Institut Menorquí d’Estudis, durant la Quarta Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra-UPF. Sabem per ella que Menorca té aquest pes dins la catalanofonia perquè la presència britànica i francesa va fer l’illa impermeable a entrebancs de la monarquia espanyola. Unes dates i noms afiten l’edat d’or de la Menorca il·lustrada: el 1769 l’historiador Joan Ramis escriu la tragèdia Lucrècia; el 1841 va morir Antoni Febrer i Cardona, vogador d’una singladura gramàtica i lexicogràfica devers l’horitzó pancatalà. L’illa més al nord de la Mediterrània catalana va ser pionera en una obertura al món compatible amb la identitat lingüística i intel·lectual. En els altres països catalans l’alta cultura va quedar aïllada d’Europa i afeblida davant la penetració castellana. Cent anys després, el Noucentisme va ser un esforç tardà.