Opinió

LA GALERIA

Contradiccions

Són com el riu, sempre tornen, i especialment en temps tan convulsos com els actuals

Les contradiccions són com el riu, sempre tornen i especialment en temps tan convulsos com els actuals. A mesura que les actituds o situacions aspiren a la justícia, creixen les contradiccions. L’esquerra de l’Estat espanyol en viu una de clara. El moviment d’esquerres que va néixer com a instrument de defensa del proletariat –la pagesia s’hi va incorporar més tard– ara ha de reivindicar qüestions tan justes com el dret a decidir, la igualtat de gènere, el desarmament o els drets dels immigrants. No hi ha, però, prioritats establertes, i ara ha de decidir si defensa els drets de sis mil persones a poder treballar, o vendre armes a uns sàtrapes que bombardegen col·legis, hospitals i població civil al Iemen. Les víctimes dels bombardejos àrabs passen molt de llarg de les sis mil, però malgrat ser menys, són més a prop i, a més, voten. El govern de Madrid, suposadament esquerranós, ha decidit continuar amb la venda d’armes a l’Aràbia, per defensar els drets de la classe obrera espanyola a un lloc de treball. Ha fet seva aquella anècdota atribuïda a Theodore Roosvelt, que va ser president dels Estats Units entre el 1901 i el 1909, quan li van retreure el seu suport a Somoza a Nicaragua per les seves constants agressions als drets humans, i va contestar: “És un fill de puta, però és el nostre fill de puta.”

La dreta que va guanyar el feixisme i el nazisme a Europa incorpora cada vegada més en els seus programes les injustícies i agressions que havia combatut. Per salvar els mobles, es llancen a les mans dels feixistes, que abonen i recuperen el discurs de l’odi com un fet comú. Valgui com a exemple l’alegria i difusió que ha fet Vox de la incorporació del pare de Marta del Castillo. Convertir els legítims dolor, odi i set de venjança d’un pare a qui han assassinat la filla, en unes causes que tothom ha d’assumir. La qüestió de Catalunya tampoc se n’escapa. Mentre la societat civil s’ha manifestat d’una manera tan constant i massiva, sense precedents, per demanar una qüestió tan elemental com el dret a ser qui som, veu com els polítics professionals ho compliquen i com la unanimitat dels representants catalans es trenca per preservar cadascun els seus espais de poder. Com si la petició de la gent que va sortir al carrer fos una mina inesgotable de vots. O així, almenys, és com ho percep molta gent que ja han dit la seva. La petició popular és clara i senzilla, la complexitat política n’és una altra. Per cert, la Generalitat és la propietària d’una empresa del Ripollès que fabrica components per a armes saudites.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia