Ens cal narrativa d’ara

Surto de veure Infiltrat en el KKKlan, la nova invectiva del director negre americà Spike Lee, i em pregunto: això o una cosa aproximada no la podríem fer aquí? Què ens impedeix, en cine, exposar l’actualitat catalana, que és tan rica en esdeveniments, que ens afecta personalment amb tanta intensitat i és motiu de conversa als bars, al carrer, a la feina o a les alcoves? Spike Lee es remunta a una època pretèrita per agafar embranzida i explicar-nos l’aparició de Trump, que surt al final exposant les idees racistes i inhumanes en tota extensió que l’han dut a la Casa Blanca i que manté tot i ocupar-la. El Ku Klux Klan és a la pel·lícula una organització mig risible integrada per quatre ximples que xerren molt i que quan posen una bomba s’equivoquen. Aquells ximples han arribat al poder i són molts. Una bomba. Jo ara no voldria fer paral·lelisme entre els Estats Units i aquí, tot i que em pregunto on ens conduirà l’emergència d’uns partits extremistes per la dreta i anticatalanistes que fa quatre dies no eren res ni tenien res sota la caputxa i que ara estan en un si governen o no governen. Jo em limito a reclamar que les nostres pel·lícules parlin de nosaltres, com fan les americanes. Des del punt de vista i la ideologia que es vulgui, però que en parlin. L’origen de la Nova Cançó es troba en una article publicat a la revista Germinabit, germen de Serra d’Or, que va escriure Lluís Serrahima i que tenia un títol imperiós i programàtic: “Ens calen cançons d’ara.” Ens calen pel·lícules d’ara. El procés té tots els excipients perquè en surti una pel·lícula. Bona o dolenta ja és una altra qüestió. Té moviments de masses i introspecció, té persecucions, espionatge, fugides, drama judicial i carcerari, càrregues policials, èpica, decisions extremes als despatxos, dilemes... La comicitat, com en la pel·lícula de Lee, no hi és exclosa. La tragèdia, tampoc. No caldria que hi sortissin els protagonistes dels fets ni els fets mateixos. La vida quotidiana o les històries d’amor, familiars o laborals que s’hi expliquessin podrien veure’s condicionades de prop o de lluny per la realitat política que ho impregna tot i no deixa fred ningú.

Qui diu el cine diu la novel·la. En Narcís Garolera em fa saber que un amic seu acumula quatre-cents llibres sobre el procés. No sé si en calen tants. Tots són cròniques periodístiques o assajos. Cap obra de ficció, que jo sàpiga. Les novel·les prescindeixen del procés. Els personatges van al bar: deu ser tema de conversa a les taules del costat. Van a la màquina del cafè: comenten el temps. Al llit, s’hi rebolquen o hi dormen amb una naturalitat que ens és negada des de fa un any.

“Ens calen cançons d’ara.” De moment anem tirant amb el Diguem no i L’Estaca.