Pla i Nin

David Castillo, escriptor, agitador cultural, comentarista literari d’aquest diari i, per descendència aragonesa, una mica àcrata, em va dir fa anys que l’homenot de Josep Pla que preferia era el d’Andreu Nin. Fruit de l’interès que em va despertar l’he llegit des de llavors dues o tres vegades. Avui hi he tornat. Uns altres ulls s’han imposat: els de l’actualitat. Tot hi remet.

Pla fa arrencar el retrat de Nin amb una “senyoreta” que li pregunta si té notícia de què pot ser l’anomenada “ànima eslava”. El primer impuls de l’escriptor és engegar la senyoreta “a la cuina del seu domicili”. El feminisme, militant o suavitzat, a partir d’aquí ja ha abandonat el llibre. Nosaltres, però, seguim, superant una provocació que de tan evident, no ens fa ni fred ni calor. Pla complau finalment la senyora explicant-li el robatori d’una estilogràfica que va tenir per víctima Eugeni Xammar una vegada que els dos periodistes passejaven per la plaça Roja de Moscou, llavors capital de l’URSS. De la reacció apàtica o enriolada de la gent que va ser testimoni del fet lamentable, Pla il·lustra la interlocutora sobre què és l’“ànima eslava” o, més concretament, la “russa”. En el viatge, Pla visita Andreu Nin, que en aquell moment ocupava una regidoria a l’Ajuntament de Moscou i un alt càrrec dins els sindicats soviètics, i que es desplaçava amb cotxe oficial pel país i per anar a la datxa que el règim li havia assignat. Pla, propietari rural, no pot manifestar simpatia per l’anarquista convertit en comunista. Li aplaudeix només les traduccions de Tolstoi i Dostoievski. Es plany de la seva mort a mans d’uns sicaris de Stalin durant la guerra espanyola.

Ara entrem en el nus: en la visita, Pla porta un exemplar d’A l’altra riba, d’Aleksandr Herzen, un socialista rus del XIX emigrat a Londres. Una provocació, una altra, si es té en compte que aquest senyor sostenia que cap generació s’ha de sacrificar per la propera en nom de qualsevol ideal, i que Nin acabava de manifestar a Pla que la revolució russa, amb les seves incomoditats, es trobava en procés, projectada al futur. El robatori de la ploma no era sinó una reminiscència burgesa que el comunisme corregiria. Diu Herzen: “La finalitat de cada generació és la generació mateixa.” Pla comenta, basant-s’hi: “Donar com a finalitat de la vida col·lectiva la possessió d’un futur no ja incert i insegur sinó literalment impossible és una autèntica follia, una criminal follia.” Dos catalans radicalment diferents enfrontats en la cambra que Nin ocupava. Pla vol obviar que el present és fruit de moltes agitacions successives. Nin, que moltes han fracassat. El revolucionari va anar a engegar l’estufa. Prengué el llibre, i el tirà dins. La seva dona “feu un somriure blanc, càndid, pueril”, diu Pla.