L’habitatge a Girona

L’habi­tatge és ja un dels pro­ble­mes que té la ciu­tat de Girona. Els símpto­mes són diver­sos, però després d’anys de nega­ci­ons o dub­tes, ara ja sem­bla inne­ga­ble que l’accés a l’habi­tatge a la capi­tal giro­nina és un pro­blema polièdric amb diver­ses ares­tes a abor­dar. El govern de Girona des d’abans de l’estiu n’ha fet cavall de bata­lla i l’ha con­ver­tit en pri­o­ri­tat. A ningú se li escapa que això arriba a només uns mesos de les elec­ci­ons muni­ci­pals, però també és cert que no vol arri­bar als comi­cis amb un reguit­zell de bones parau­les i bones inten­ci­ons. En el ple d’ahir hi van por­tar un aval per a dos mili­ons d’euros que han de ser­vir per adqui­rir dues dot­ze­nes de pisos. Uns habi­tat­ges que es des­ti­na­ran en bona part al llo­guer social, però també es volen des­ti­nar alguns pisos per a joves que es volen eman­ci­par. No són pocs els que els anys abans de la crisi i de l’esclat de la bom­bo­lla immo­biliària van haver de mar­xar de la capi­tal. Els preus van pujar com mai s’havia pen­sat i els sous no per­me­tien asso­lir el nivell que es reque­ria a Girona. Després de la crisi els pro­ble­mes pot­ser han can­viat, però l’accés al pri­mer habi­tatge o a un habi­tatge con­ti­nua sent com­pli­cat. Amb sous que han anat bai­xant durant l’últim decenni i amb empre­ses apro­fi­tant-se del model econòmic dels popu­lars per fer dava­llar els sous amb la pre­tensió de garan­tir un lloc de tre­ball, molts tre­ba­lla­dors han que­dat en el llin­dar de la pobresa. Ho aler­ten els sin­di­cats des de fa temps. Dis­sabte veu­rem una altra aresta del pro­blema, amb la reunió de tot un grup de ciu­ta­dans amb la volun­tat de crear un sin­di­cat de llo­ga­ters de la ciu­tat de Girona. És la visu­a­lit­zació d’un pro­blema segu­ra­ment crei­xent. Girona té poc estoc de pisos per les neces­si­tats reals. Ara veiem múlti­ples obres a la ciu­tat, però la majo­ria van diri­gi­des a ciu­ta­dans adi­ne­rats que, can­sats de viure aïllats en cases a la conur­bació urbana giro­nina, ara volen gau­dir de la cen­tra­li­tat i paguen preus d’or. Els pisos turístics o la presència de milers d’estu­di­ants, així com l’atrac­tiu que té la ciu­tat ara per als forans, han pro­vo­cat un aug­ment de preus i la cobe­jança d’uns quants torna a gene­rar un embut per a milers de famílies, joves o per­so­nes amb recur­sos exi­gus per tenir un pis. És un pro­blema com­plex i no té fàcil solució. Davant de pro­ble­mes de per­so­nes esta­ria bé un gran acord que oblidés dis­pu­tes polítiques.