Salari mínim i hipoteques

Tot ha estat que el govern anunciés una apujada del salari mínim perquè una sèrie d’economistes, fent-se portaveus de la patronal o la patronal basant-se en els economistes que li són favorables, hagin alertat que la mesura comportarà més atur. Ho diuen presentant números freds i panorama sagnant: despatxar gent, situar-la al carrer o sota un pont. De vegades sembla que no ens haguem bellugat del règim feudal que, en certs sectors de Catalunya i en certs sectors laborals, va tenir vigència fins gairebé a principi del segle XX, moment en què els nostres empresaris, rurals o industrials, es van adonar que a millor soldada, més guanys. Pagar poc fa fer poc calaix perquè no hi ha ningú que compri els productes sorgits del camp o de la fàbrica i exposats a la plaça o als aparadors. Pagar bé –o més o menys bé, tampoc cal exagerar–, fa que els productes circulin, que el consum se sostingui, que les empreses vegin retornar, multiplicat, el sou que han pagat al treballador. A mi, la veritat, em fa una mica de vergonya dir aquestes coses, de tan elementals com són i que es troben en la base del sistema capitalista pel qual es regeixen les empreses i també els sindicats. Els treballadors barats o en situació d’atur, seran consumidors de res?

Ara hi ha hagut això de les hipoteques. Fins ara els que en sol·licitaven havien de pagar els tràmits perquè la llei deia que corresponia fer-ho al beneficiari de la transacció. Després d’anys de funcionar la llei, el Tribunal Suprem tot d’una s’ha adonat que el beneficiat era el banc. La borsa va caure davant la perspectiva que la sentència tingués contingut retroactiu i els bancs haguessin de retornar els diners fins ara acumulats per aquest concepte. La borsa no puja mai a favor nostre, no va mai al nostre ritme anímic. O potser sí, vegin: no serà retroactiu, sinó projectat al futur. Diu el govern que vigilarà perquè els bancs no s’inventin un truc perquè d’una manera o altra o per conceptes camuflats acabin fent pagar als clients els diners despesos. Trobaran el truc, ja en podem estar segurs, i als futurs balanços anuals bancaris em remeto. També l’haurien trobat, i amb més motiu, si haguessin hagut de satisfer la milionada retrospectiva. Podem dir, doncs, que l’operació encara ens ha sortit barata. L’alarma de la borsa i la matisació judicial ens han tret en aquesta ocasió un gran pes de sobre.

Artur Mas, Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs hauran de retornar les despeses del 9-N. A qui? A la Generalitat, diuen. A l’Estat, pensen. Quan els interessa la Generalitat és la representació ordinària de l’Estat a Catalunya. Ho tenen tot embargat, S’han hagut d’hipotecar personalment segons la llei antiga, la que diu que els beneficiaris són ells.