Tribuna
‘Mee Too’
No s’espantin, de l’altre Me Too en podem parlar un altre dia; avui es tracta de la campanya de la UGT, Jo també treballo gratis, perquè si encara tingués una feina assalariada, jo també treballaria gratis des del dia 10 de novembre fins al dia 31 de desembre. Ho he calculat i en total, durant la meva vida laboral, hauria treballat pro bono, quatre anys i mig si apliquem el 16,2% de diferència salarial entre homes i dones reconeguda per la Unió Europea, però en el meu cas, és molt més perquè la diferència era molt més alta. Les diferències entre països són abismals i la mitjana distorsiona la realitat, però aquestes són les dades oficials. I no es pensin, en aquesta qüestió ser del nord o del sud no és significatiu perquè és als països amb nivells de renda més alta on trobem més desigualtats. Per exemple, a Alemanya una dona cobra de mitjana un 22% menys que un home, a Àustria un 21,7% i al Regne Unit un 20,8%. Als extrems hi trobem Itàlia, amb un sorprenent 5,5%, i Estònia, amb un 26,9. A l’Estat espanyol la diferència és del 14,6% i a Catalunya, del 14,7%.
Tornant al meu cas, la veritat és que vaig trigar a adonar-me’n, perquè era una cosa que ni se m’havia acudit que pogués passar, però quan ho vaig fer, per una casualitat que no explicaré, no m’ho podia creure. Vaig consultar un bufet d’advocats progressistes que em van aconsellar actuar amb prudència, és a dir, intentar arreglar la situació del meu equip, quasi tot femení, però no fer cap denúncia pública perquè segons ells, em faria famosa uns dies però no trobaria mai més cap feina.
No sé si vaig fer bé seguint el seu consell, però almenys els sous del meu equip es van normalitzar i jo vaig trobar una nova feina. I com són les coses, en aquesta nova feina em vaig reduir jo mateixa el sou per qüestions que tampoc explicaré. En tot cas, perquè no facin cabòries, me’l vaig reduir per una qüestió de consciència. No tots els sous que he tingut han estat desiguals, tot s’ha de dir, però en dues etapes llargues de la meva vida laboral, sí, i molt. La bretxa salarial és un escàndol però aquest és un problema que té múltiples vessants. Per exemple, si fem una ullada al càrrecs d’alta direcció a la Unió Europea només el 6,3% són dones.
Volen un exemple que conec bé? Parlem breument del món acadèmic, on la presència de la dona es va difuminant a mesura que va ascendint de nivell. M’explico. Les darreres dades que tinc són del 2015 i de l’Estat espanyol, però no crec que hagin canviat gaire ni que Catalunya sigui gaire diferent. Fa tres anys el 53,4% d’estudiants eren dones i el 57,6% de titulades, també. Tot i així, només ho eren el 40% de professores i el 20% de catedràtiques. I si tenim en compte les rectores, eren quatre a les 50 universitats públiques i set a les 32 privades. Com s’expliquen aquestes diferències abismal si la majoria de titulades són dones? Segons el darrer informe de l’Institut Català de les Dones del març del 2018, a Catalunya les dones representen el 31,4% dels càrrecs de direcció i gerència però en canvi són el 57% de les persones científiques i intel·lectuals. Això sí, en la categoria d’empleats d’oficines i administratius les dones representen el 71,8%. I no oblidem la feina no remunerada, com la domèstica. Segons la Comissió Europea els homes dediquen 9 hores setmanals a aquestes tasques i les dones 22, fet que representa sis jornades i mitja de feina no remunerada. I torno a insistir, es tracta d’una mitjana que distorsiona la realitat que seria molt més crua.
És difícil d’arreglar una qüestió tan escandalosa com aquesta? No. Islàndia ja ho ha fet i des del primer de gener d’enguany és il·legal que les dones cobrin menys que els seus companys. El treball igual es paga amb un salari igual i les empreses estan obligades a demostrar-ho anualment i les que no ho compleixin o no ho puguin demostrar, s’enfronten a multes importants.
Quina explicació lògica hi ha en el fet que les dones europees guanyem una mitjana del 16,2% menys que els homes? Jo no en trobo cap. I vostès? Em sembla que és el reflex d’una societat que volem creure justa i normalitzada i no ho és, ni de bon tros, malgrat la retòrica quotidiana. I ara que està tan de moda citar la Constitució, aquesta situació és fruit d’un incompliment de l’article 14, que diu que els espanyols són iguals davant la llei “sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición personal o social”. Potser és que aquest article parla de los españoles i no de las españolas...
Fa anys que els meus articles mensuals parlen del procés; em veia incapaç d’escriure de qualsevol altra cosa perquè estic convençuda que el moment que vivim és tan perillós com únic i d’alguna manera, encara que no ho sembli, aquest article també l’escric amb el procés al cap perquè el nou país que vull ha d’estar lliure de desigualtats i bretxes de tot tipus, i també d’aquesta.