Nois lleials

Tal dia com avui de fa 80 anys l’exèrcit de la República Espa­nyola donava per per­duda la ter­ri­ble bata­lla de l’Ebre. El 16 de novem­bre de 1938 les tro­pes lle­ials cre­ua­ven en reti­rada el riu que havien tras­pas­sat el 25 de juliol d’aquell any. En qua­tre mesos de lluita ferotge cos a cos i de des­pi­e­tats bom­bar­de­jos cons­tants van morir milers de cata­lans de l’ano­me­nada lleva del biberó, nois de 17 i de 18 anys que els gover­nants repu­bli­cans van enviar al front per força. El setem­bre del 2016, Lluís Pas­qual va estre­nar al Tea­tre Lliure l’obra In memo­riam, que tracta d’aque­lla cruel mobi­lit­zació d’uns trenta mil joves que, sense estar pre­pa­rats per com­ba­tre, van fer front a l’exèrcit dels rebels que havien encès la guerra i que els ful­mi­nava sense mira­ments. Morien sacri­fi­cats pels uns i els altres. S’ha atribuït a la líder anar­quista Fede­rica Mont­seny que, en saber que els duien a les trin­xe­res de les ser­res de Pàndols i de Cavalls, exclamés con­tra­ri­ada: “Dis­set anys? Però si encara deuen pren­dre el biberó!” No pre­nia el biberó, però en les car­tes que envi­ava a casa es pres­sen­tia que el meu oncle plo­rava. Sabem per escrits de Jordi Folch i Cama­rasa, també cai­gut allí, que a les nits s’oïen crits de “Mare, mare!” Pot­ser no eren valents en el sen­tit mas­clista del mot. Però eren lle­ials. Eren més valents i lle­ials que els comis­sa­ris polítics o els fat­xen­des que des de la rere­guarda cri­da­ven: “Ni un pas enrere!” Quan es gira­ven, els qui cri­da­ven això ja no hi eren: fugien cap a França.