Perpinyà i la capital

Unes hores a Perpinyà. El centre històric és agradable, té bona passejada i unes botigues ben parades. Els “catalans de França” encara no han renunciat a vestir bé. Suposo que, per viure-hi, han de ser més confortables i airejats els carrers de la ciutat moderna. Entre aquesta i l’arcaica hi ha uns sectors rònecs que l’Ajuntament hauria d’atendre.

Als “catalans d’Espanya”, ens incomoda sempre una mica Perpinyà. Hi patim pel català, que pràcticament no hi és parlat. Els noms dels carrers i les indicacions dels centres oficials i culturals són en francès i en català, les banderes catalanes abunden, hi ha un orgull més que folklòric de ser catalans, però nosaltres patim de l’oïda més que dels ulls. Perpinyà demostra la importància de Barcelona. Haver-se separat de la capital, amb tot el seu pes demogràfic, econòmic, cultural i polític, la va deixar òrfena del sol al voltant del qual gravitava. Sense Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i les ciutats adjacents també serien –seríem– un efluvis provincians irrellevants amb el català tan minvant com el de Perpinyà i la seva àrea.

De totes maneres... Visito el Museu Jacint Rigau, Musée d’Art Hyacinthe Rigaud. No hi havia estat mai. Hi era, amb aquesta prestància, les altres vegades que havia visitat Perpinyà? Pensin que l’últim cop a la Llotja, edifici gòtic dels millors, hi havia un McDonald’s. Ara és una oficina turística neta i espaiosa. Jacint Rigau va néixer a Perpinyà molt poc després del Tractat dels Pirineus pel qual Espanya va cedir a França la Catalunya transpirinenca. Com que de jove va demostrar aptituds artístiques, la mare el va animar a desplaçar-se a París per formar-se. Hi va triomfar i va ser el pintor de reis i cardenals. L’elecció de la mare és París, no Barcelona. Tan ràpid va anar el canvi d’una capital per una altra? Alguns deuen haver estudiat el que ara per intuïció apunto: la mare també hauria aconsellat París abans de la partició. Les annexions territorials acostumen a produir-se en camp abonat. Perpinyà ja devia mirar París, com París mirava Perpinyà, abans del Tractat. Barcelona no oferia res, es trobava en plena decadència. El francès tenia el prestigi màxim. El “sol” era el rei. No hi havia elecció. Sempre s’imposa una capital.

Al museu s’exposa el cèlebre autoretrat de Rigau cofat amb un turbant. Un turbant o una barretina aristocràtica? No és la cara d’un parisenc. Sembla que ens l’hàgim de trobar a la Rambla de Figueres fent el vermut. El museu presenta obres d’altres autors relacionats amb el país: Maillol, Manolo, Picasso... S’hi remarca la catalanitat de tots. No s’explicaria si Barcelona no fos ara un referent. Hauríem de patir menys: l’idioma és important, molt important, però no tot és idioma.