Vulnerables

El bolero que diu “reloj, no mar­ques las horas” ha anat sonant aquests dar­rers dies fos l’hora que fos a la ràdio. El desig d’atu­rar el temps que can­tava Lucho Gatica no ha pogut evi­tar que acabés mar­xant d’aquest món, men­tre la seva veu enre­gis­trada seguia gene­rant drets d’autor per als seus hereus.

Que un rellotge no mar­qui les hores vin­dria a ser un desig per atu­rar el temps, l’espai, per con­ge­lar un moment en què en aquesta cerca contínua de feli­ci­tat que és, en part, la vida, ens sem­bla haver-la tro­bat. Que s’aturi i que la feli­ci­tat s’allar­gassi. Tot i que si ens per­ce­bem feliços és pel con­trast amb altres moments en què no ho som. No podem ser eter­na­ment feliços, i el rellotge no s’atura.

Però sí que és cert que aquest desig l’hem tin­gut, i sovint per qüesti­ons ben quo­ti­di­a­nes, per un so, una mirada, una pronúncia, un gest, un gust que és capaç de con­den­sar aquest espe­rit. Una espi­ral que et tre­pana el cer­vell i t’acce­lera el cor, com en un estadi d’ena­mo­ra­ment. Atura’t, si us plau. Temps, atura’t. Una altra volun­tat que s’aturi el rellotge és la de Faust, la de ven­dre’s l’ànima al dia­ble per evi­tar el pre­ci­pici de l’enve­lli­ment i del destí final de la mort. Però com bé ens recorda Joan-Car­les Mèlich, home ama­rat de filo­so­fia literària, som finits. Som vul­ne­ra­bles, de vul­nus, “ferida” en llatí. L’ésser humà, raona Mèlich en dues de les seves dar­re­res nove­tats edi­to­ri­als, La con­dició vul­ne­ra­ble (Arcàdia) i Con­tra els abso­luts (Frag­menta), fereix i pot ser ferit. I ferida no només com a sinònim de dolor o sofri­ment, sinó d’afec­tació. Sem­pre hi ha “alguna cosa” que ens sorprèn, que ens enva­eix, diu Mèlich, i mai som prou com­pe­tents per donar-hi res­posta. I encara: “El cos humà és un cos ferit per les sotra­ga­des de les presències i absències dels altres, pels amors i les seves indi­ferències”, les absències, pèrdues, cica­trius del pas­sat. Ho escri­via Vir­gi­nia Woolf a Les ones, viure és posar pedaços a aques­tes cica­trius de la vida. D’aquí també el bolero per rete­nir els bons moments i encara la neces­si­tat de la carícia, la ten­dresa, per fer supor­ta­ble la vida.