“Catalans universals”

Durant anys i dècades hem somiat a tenir un premi Nobel de literatura. Guimerà va estar a punt d’obtenir-lo el 1904, però unes insidioses maniobres espanyoles unides a un arronsament dels patrocinadors van fer que l’agraciat per l’Acadèmia dels suecs fos José Echegaray. El va compartir amb Frederic Mistral. Tan bonic com hauria fet l’aparellament de Guimerà amb l’autor de Mireio. Tan com podríem dedicar-nos a establir comparacions: mentre la revifalla de l’occità va néixer i morir amb Mistral, Guimerà i els seus coetanis van donar corda a una literatura catalana robusta. Vam treballar una mica perquè obtingués el Nobel Mercè Rodoreda. Vam multiplicar esforços amb Salvador Espriu. A Baltasar Porcel se li va donar una empenta des de la Generalitat presidida per Pujol. De tots els guardons que preveu el Nobel només hem considerat el de literatura. És clar: seria un reconeixement a la llengua que ens distingeix entre tots els altres pobles del món, a la nostra cultura... A la nostra cultura? I els metges? I els científics? Josep Trueta va estar molt a prop de guanyar el de medicina. De fet va ser com si l’hagués obtingut, per la via dels seus deixebles. L’Acadèmia no es devia voler complicar la vida amb un exiliat. No hi ha Nobel de música, però Casals, un altre exiliat, es podria haver endut el de la pau. A mi no m’estranyaria gens que, distrets amb la proclamació del Nobel de literatura, un dia ens arribés de Suècia la notícia que un d’aquests científics catalans que descobreixen estrelles i embriden el càncer han estat cridats a Oslo per rebre la medalla, el xec i la glòria.

No tot és literatura i ni tan sols Nobel. Des que l’inventor de la dinamita va instituir els premis del seu nom s’han creat trofeus de tot tipus per a disciplines diverses. Els Jocs Olímpics s’encarreguen de les esportives. Hi ha els d’arquitectura, els Oscar... N’hi ha de cotxes i motos. Marc Márquez, motorista de Cervera, és el millor del món en la seva especialitat. La cantant del Baix Llobregat Rosalia, Rosalia Vidal, ha triomfat als Grammy. Els més radicals han arrufat el nas: Márquez, pressionat pel patrocinador, no va voler ser rebut al balcó de l’ajuntament per una pancarta favorable als presos, i Rosalia no és Maria del Mar Bonet. Quan es va morir Montserrat Caballé, la Generalitat va trigar a emetre un lament. Si que restringim la nòmina de “catalans universals”... Quan en la Transició es va estrenar una pel·lícula amb aquest nom érem de màniga més ampla. Hi sortien Dalí i Cugat, i ens en congratulàvem. No divulguen Catalunya el motorista i la que “fusiona” músiques? N’han renegat mai, com d’altres? L’alcalde de Cervera compagina: no trauré la pancarta, i si no vol pujar al balcó el victorejarem al carrer.