Un altre 20-N amb la mòmia del colpista Franco al Valle de los Caídos. Per treure-la d’allà, hi ha una gran varietat de possibilitats a explorar entre el final de Benito Mussolini o de Muammar al-Gaddafi i el d’Ussama Bin Laden.

El 2018 tenim mostres suficients del trànsit entre l’acabament del mon naïf que havíem conegut en què la ultradreta generalitzada era cosa del segle passat, mort i enterrat, i l’adveniment d’un nou ordre de xenofòbia actualitzada que governa sense màscares en diversos països europeus i que té presència en molts parlaments d’arreu del continent.

Són més els visitants del Valle de los Caídos en un parell de mesos que els que van acudir al funeral organitzat per la Fundació Francisco Franco en el primer aniversari del 20-N. Jo encara veig monuments palplantats al mig de rius, esteles funeràries a peu de carreteres secundàries i noms d’espais públics dedicats a alcaldes franquistes –demà a les 21 hores es fa un acte simbòlic a la plaça Marcet de Sabadell per visualitzar diferents propostes de noms alternatius a l’actual–, però molt pitjors són els marcs mentals d’aquella època inoculats en cervells de persones nascudes després de 1975, algunes d’elles, presidint partits polítics espanyols, per a qui cada dia és 20-N.

Un altre 20-N amb el dictador macerat entre honors i amb milers de republicans extraviats en temps i forma, mentre l’Església continua autoritzant una desena de misses a l’Estat espanyol “per l’ànima del Generalíssim”, la majoria, a Andalusia, on, per cert, més fosses del franquisme busquen.

Ultradreta, dictadura, feixisme, memòria, impunitat, República –la nova i l’anterior– s’amalgamen a mig any vista de la celebració de les eleccions europees, qui sap si les més importants, encara que això es digui de totes les eleccions que hagin de venir. El 2019 es podrà votar contra Franco, que és el pitjor que se li pot fer a la mòmia i a tots els seus adlàters.