La fatalitat

Tot allò que va des­per­tar el cone­gut com a procés català cap a la inde­pendència de Cata­lu­nya ens va tenir molt il·lusi­o­nats durant els anys pre­vis al pri­mer dia d’octu­bre de 2017. Sem­blava, lite­ral­ment, que arri­bava la uto­pia, que junts podríem fer front a una dinàmica per­versa i tru­cada des de 1978, la de l’Estat, i fun­dar sim­ple­ment, perquè així ho volíem, una república més sana, justa, més d’acord amb els nos­tres ide­als de cul­tura i soci­e­tat. Vam tenir la sufi­ci­ent ingenuïtat, és a dir, la sufi­ci­ent lli­ber­tat d’espe­rit, per aspi­rar a fer una cosa gran­di­osa, sense voler pre­veure ni les difi­cul­tats ni les opo­si­ci­ons auto­ritàries, i és ben veri­tat que durant una llarga tem­po­rada vam treure el millor de nosal­tres matei­xos.

Van ser dies d’il·lusi­ons, de ger­ma­nor patriòtica; junts podíem plan­tar cara a un poder que es negava a escol­tar-nos, a adme­tre la volun­tat cata­lana de ser i d’auto­de­ter­mi­nar-se perquè sí. Ens unia, per sobre de diferències ideològiques, d’orígens, d’irre­con­ci­li­a­bles mane­res d’enten­dre l’eco­no­mia, un afany comú: auto­de­ter­mi­nar-nos d’una manera exem­plar, pacífica i ple­bis­citària, que per fi posés el país a l’alçada de les seves més nobles ambi­ci­ons. Això ens feia una mica cur­sis, s’ha d’adme­tre, par­ti­cipàvem d’un folk­lore popu­lista i sen­ti­men­tal que pot­ser no era estètica­ment magnífic, però que fet i fet era el més digne a què podíem aspi­rar. Tota mani­fes­tació de mas­ses sem­pre és una mica de mal gust, però la cata­lana era la més decent que pot ima­gi­nar-se: mili­ons de votants exi­gint votar any rere any, patriòtica­ment con­tents, fami­li­ars i can­tai­res, i que quan per fi van poder votar, ho van fer en con­tra d’un Estat que va enviar les for­ces de segu­re­tat a ato­nyi­nar-les sense pie­tat ni manies, cosa que va pro­vo­car, encara més, exhi­bi­ci­ons de mora­li­tat pública, que feien més admi­ra­ble la volun­tat popu­lar.

Por­res con­tra som­nis; assots con­tra pro­pos­tes; mor­das­ses con­tra càntics; la llei del més fort con­tra la llei d’una majo­ria a qui se la vol reduir a ser una mino­ria humi­li­ada, dub­tosa, que des del res­sen­ti­ment tin­gui temp­ta­ci­ons d’usar la violència, perquè l’Estat es troba més còmode en un enfron­ta­ment con­tra la violència que con­tra els demòcra­tes. República con­tra monar­quia par­la­mentària here­tada d’una dic­ta­dura vio­lenta que no s’ha vol­gut mai depu­rar.

Un estat té eines per resis­tir-se als vio­lents, de fet, es crea pre­ci­sa­ment per això, per fer front a la violència infor­mal, que és tota la que no porta el seu segell. Però no pot fer res con­tra mili­ons de per­so­nes que contínua­ment exi­gei­xen el mateix; arriba un dia que ha de tòrcer el coll, per bé que el dia pot tri­gar anys a pre­sen­tar-se. Altres acci­ons no vio­len­tes, com per exem­ple les pin­ta­des o fins i tot els ava­lots més o menys pla­ni­fi­cats, ser­vei­xen més com a demos­tració d’impotència que com a opor­tu­ni­tat d’acos­tar l’èxit a la causa que se suposa que defen­sen. La violència for­mal o infor­mal no treu l’Estat de la seva zona de con­fort.

Tot això ha enra­rit ter­ri­ble­ment l’ambi­ent social i polític. El bon rot­llo cap al referèndum de l’1-O ha donat pas a una batussa gegan­tina: els exi­li­ats, els empre­so­nats, el mun­tatge d’una causa judi­cial inver­sem­blant i sus­ten­tada sobre la hipòtesi de la violència, la des­feta, en defi­ni­tiva, d’una idea repu­bli­cana que de sobte es va des­ar­ti­cu­lar, fon­dre, dis­sol­dre en l’ambi­ent com un per­fum, sense que encara puguem arri­bar a saber qui ens va esca­ti­mar l’opor­tu­ni­tat d’asso­lir la uto­pia, o si real­ment era pos­si­ble cons­truir un nou país només perquè ho desitjàvem així.

¿Per què no tenim república, perquè l’Estat s’hi va opo­sar amb la violència o perquè no hi havia ni pla ni volun­tat d’exe­cu­tar-lo assu­mint tots els ris­cos per­so­nals i patri­mo­ni­als per part del sobi­ra­nisme? Aquesta pre­gunta ens tindrà entre­tin­guts durant unes quan­tes dècades, em temo. Ni els matei­xos pro­ta­go­nis­tes d’aquells fets es posen d’acord. Sem­bla que es vol pre­ser­var el resul­tat de l’1-O, però fins quan? Ser­vi­ran aquells resul­tats d’aquí a una dècada, o d’aquí a cinc anys?

De moment, estem en un racó del ring, comp­tant les estre­lle­tes que els cops de l’Estat han pro­vo­cat a la nos­tra visió repu­bli­cana. Tot això s’ha omplert de retrets i d’un sec­ta­risme de la impotència, on les para­no­ies es mes­clen amb les hipòtesis i les poca-sol­ta­des fan paret amb la neces­si­tat d’un ordre, una con­vivència i un pres­su­post. Aque­lla unió va fer que el somni semblés a prop, per bé que pot­ser mai no va dei­xar de ser una lle­genda que ens explicàvem a nosal­tres matei­xos amb la intenció de dis­treure’ns de la fata­li­tat de con­ti­nuar sent espa­nyols.