Tribuna
Fer classe avui
Sempre he comparat l’activitat de fer classe amb la d’assajar una obra teatral en què professor i alumnes interactuen contínuament, de manera que el text i les escenes van canviant, fins al punt que, a vegades, s’oblida el fil argumental. Bellugar-se entre classes s’assembla força a moure’s per la vida; a més d’un reciclatge constant i una direcció que et guiï, cal una bona dosi de paciència, bon humor i confiança en allò que fas. Més quan tens una empresa pública al darrere que depèn de decisions polítiques i estàs exposat a les crítiques d’un públic exigent –pares, agents socials, mitjans de comunicació– que poden qüestionar decisions i metodologies que haurien de correspondre només a criteris pedagògics. Per acabar-ho d’arrodonir, els canvis segurament necessaris que s’apliquen a l’ensenyament acostumen a durar amb prou feines cinc o sis cursos, per tant, és gairebé impossible saber si són encertats o no. En poc temps, passem d’haver de fer exàmens de setembre a suprimir-los, deixem de posar aquelles notes etèries promogudes per la reforma educativa d’ESO –recordeu els “necessita millorar” o “progressa adequadament”?– i tornem a notes numèriques o, ara mateix, haurem d’avaluar per competències. Em sembla bé posar comentaris i avaluar els alumnes qualitativament, però no entenc que algú que obtingui un bé de mitjana s’acabi trobant que la seva nota sigui només un “assoliment satisfactori”, igual que si tingués un suficient. Això no estimula el progrés, més aviat afavoreix la mediocritat.
Els reptes que ha d’afrontar l’ensenyament inclouen factors ben diversos: una gran diversitat d’alumnat, classes nombroses que arriben o ultrapassen la trentena d’alumnes, currículums adaptats, aprenentatge de les TIC... A tot això, no s’aposta prou per les humanitats i la formació ètica, sigui quin sigui l’itinerari que esculli l’alumne i, en molts casos, no es clarifica quin ha de ser l’ús del mòbil als centres d’ensenyament. Des de fa dies s’ha convertit en viral la carta de comiat d’un professor, l’acadèmic uruguaià Leonardo Haberkorn, que ha renunciat a fer classes de periodisme a la Universitat de Montevideo. Haberkorn diu que s’ha cansat de lluitar contra els WhatsApp i Facebook (hi podríem afegir Instagram) davant alumnes incapaços de desenganxar la vista d’un telèfon que no cessa de rebre selfies. Segons explica l’exprofessor, fins fa poc li funcionava exhortar els alumnes que deixessin el mòbil durant 90 minuts, però actualment, això ja no li serveix. L’acadèmic s’espolsa cap responsabilitat i culpa –cito textualment– “cada maestra que dejó de corregirles las faltas de ortografía” del desinterès i la poca curiositat que els joves tenen a dia d’avui. Té raó en dir que l’ensenyament bàsic ha perdut exigència, però sorprèn que els suports a la carta d’aquest acadèmic no continguin ni una sola crítica a un comentari tan desafortunat. He d’imaginar unes “maestras” que no han fet bé la seva feina? O puc pensar també en “maestros”, pares i un professor acostumat només a fer classes magistrals? La Universitat de Montevideo no s’ha plantejat regular l’ús dels mòbils tampoc? Restringir-los a fer treballs dins l’aula és tan necessari com dedicar estones de silenci i meditació a classe, un silenci dosificat que s’ha perdut també als espais públics i privats.