Clandestins

Antoni Batista presenta el seu últim llibre, Clandestins, al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Com que ho farà acompanyat de Pere Portabella i de Raimon i sé que la sala on ens reunirem és petita, m’hi persono amb molta antelació. No hauria calgut. Les butaques no s’omplen. Hi saludo l’Anna Sallés, vídua d’un protagonista del llibre, Manuel Vázquez Montalbán, Lluís Foix, Jaquim M. Puyal, Julià de Jòdar, Salvador Mas, Josep M. Palà... Els tres camarades de la taula evoquen prohibicions i persecucions. Com és sabut, l’origen de la cançó T’he conegut sempre igual es troba en la salutació que Raimon i Gregorio López Raimundo no es van poder fer per no delatar-se un dia que els dos homes es van creuar al passeig Maragall, “aquell carrer que no ens ha fet mai gràcia”. Analisa, la dona de Raimon, és a l’acte. Batista, biògraf també de Raimon, va ser un clandestí. Explica l’estranya sensació de no ser ben bé tu; d’usurpar un altre nom; de viure en domicilis que no són el teu; de passar per davant la casa on tens la família i haver de fer veure que no t’incumbeixen ni l’edifici ni els que viuen dins; del manual del bon clandestí, que indica que les cantonades no s’han de girar en escaire sinó en cercle, per poder observar si algú et segueix. Els xamfrans de Barcelona faciliten la maniobra. On Cerdà no va actuar era més difícil. Hi havia també els infiltrats de la policia, clandestins dintre de la clandestinitat. Al llibre, Batista en parla. Va tenir confiança plena amb un, el va arribar a rebre a casa seva, tothom se’l creia. Pere Portabella, que també el va conèixer i se’n va refiar, menciona la Caputxinada, “l’origen de tot”. La tancada d’estudiants i intel·lectuals al convent de Sarrià va comportar la detenció “dels 113”, i la detenció va fer possible l’Assemblea de Catalunya, confluència de mentalitats i ideologies diferents unides per l’antifranquisme. Portabella és hàbil: una altra seqüència de fets manté ara gent a la presó i l’exili. Quina nova “assemblea” farà de punt d’entesa? Els temps actuals no són més difícils que aquells.

Al final se serveix una copa de xampany. Algú de la professió periodística deplora que la venda de diaris “de paper” vagi tan de baixa. Fa deu anys que ho lamentem, i la tendència no s’atura ni ho farà. El Col·legi de Periodistes s’havia sufragat a base de llogar alguns quioscos de la Rambla i el passeig de Gràcia de la seva propietat. Si l’arrendament es manté, no és de vendre diaris que la corporació dels periodistes es nodreix, sinó de postals, calendaris i souvenirs. Al sortir passo per davant d’un quiosc. Els diaris hi són l’anècdota. Els fulls clandestins que Batista imprimia tenien si fa no fa més tirada. Hi veig un llibre: Estimats Lluc i Joana: contes des de la presó. L’autor, Oriol Junqueras.