El violinista al carrer

Des de la teulada –visc en un segon i últim pis– sento un violinista al carrer. Seu al graó de l’aparador d’un banc i fa molts dies que va arribar. Té uns horaris: abans de les deu no s’hi posa, fa una pausa a l’hora de dinar i hi torna cap a les cinc. A les vuit del vespre, plega. Quina música interpreta? No ho sabria pas dir, però és sempre la mateixa: una barreja de Bella ciao i l’havanera de Carmen? Com que no té cap altra peça al repertori i aquesta dura un minut o poc més, al cap del dia la deu tocar centenars i potser milers de vegades. La insistència podria exasperar-me però ha acabat per fer-me companyia. La mateixa insistència fa que hi hagi moments que no el senti. Ara són dos quarts d’onze del matí. Fa mitja hora que ha arrencat. És Bella ciao o no? Quan surto de casa, li passo pel davant. És un home petit. El violí és de color vermell brillant, com de xarol. Un amplificador reduït impulsa el so. L’estoig obert de l’instrument accepta monedes. Hi ha un cartell de cartó que diu: “Tengo tres hijos. Mi mujer murió de cáncer.” A casa tinc un original del dibuixant Cesc que em va tocar en una rifa i que és molt propi de Cesc: un violinista elegant que acaba de sortir d’una sala de concerts tira unes monedes al barret d’un violinista de carrer. Quan en tiro a l’estoig del “meu” violinista em sento com l’instrumentista filharmònic.

Ahir al vespre li vaig preguntar d’on venia. M’ho va fer repetir. “De la Romania.” Li vaig preguntar com es deia. Aquest cop no el vaig entendre jo. En un castellà molt dificultós em va explicar que s’havia comprat amb vint euros una tenda de campanya per viure a la platja però que un vespre es va trobar que el tractor que remou i neteja la sorra li havia passat pel damunt, amb la seva roba a dins. I ara on dorm? Amb el dit assenyala cap enrere: al vestíbul del banc, entre caixers automàtics. Li pregunto on són els fills i amb el dit assenyala endavant: “A la Romania.” Em diu que la música que toca és pròpia del seu país. Com que la gent que passa i li tira monedes no s’atura ni un segon a escoltar-lo, només ell i jo sabem que no sap cap altra melodia ni sap tocar el violí. Potser perquè li he ofert la possibilitat de comunicar-se per uns altres mitjans, amb la mà al pit em desitja el “Feliz Navidad, señor” més sentit i emocionant d’aquests dies. Quan torno a passar dorm al vestíbul del banc, enrotllat en una flassada de color blau.

Més amunt el carrer és més animat, hi circula més gent, la recaptació podria ser més suculenta. En aquests moments hi ha instal·lada la fira de pessebres. Durant trenta dies uns altaveus l’amenitzaran amb cançons de Nadal, sempre les mateixes. No vol barrejar melodies, no se’l sentiria, potser el farien fora per intrús.