Fam de justícia

No parem de patir, ni ells ni nosaltres. “Ells” són els presos polítics, dos dels quals, Jordi Sànchez i Jordi Turull, successius candidats a substituir l’exiliat Puigdemont en la presidència de la Generalitat, van començar ahir una vaga de fam. Vint-i-quatre hores, avui, sense ingerir aliments, només aigua. “Nosaltres” som els que els seguim l’infortuni i, sobretot les seves famílies: les dones, els fills i els pares, entre els més propers. Joaquim Forn, un altre dels reclusos, va publicar un llibre, Escrits des de la presó, que era, entre altres coses, una manera de tranquil·litzar la família: “estic bé”, “mantinc la fortalesa”, “també les conviccions”. Vaig veure els pares de Jordi Sànchez en una concentració per demanar la llibertat dels presos. S’hi va llegir una carta del fill. Mantenien resignadament la fortalesa. Com es deuen trobar ara? Com, en els pròxims dies dramàtics que s’acosten? Comença el cicle que conflueix en el gran àpat de Nadal...

Els dos vaguistes –momentàniament dos– protesten perquè el Tribunal Constitucional no resol els recursos que ells hi han presentat, maniobra dilatòria que té per objectiu que el cas dels presos polítics no s’elevi a les instàncies judicials europees. No és només això, és una impugnació a la causa sencera: cada recurs presentat al Constitucional denuncia les arbitrarietats i la injustícia de la instrucció, amb el jutge Llarena i tots els membres del Tribunal Suprem que li han estat sol·lícits al capdavant. És la protesta per una privació de llibertat “preventiva” arbitrària, que fa fàstic i que farà que dos Nadals seguits molts dels presos no puguin ser amb la família.

Políticament i judicialment ens trobem davant d’un cas de refinada venjança. Ja ho poden negar, ja poden parlar de la ceguesa i imparcialitat de la justícia: venjança i invenció de delictes per poder-la aplicar. Jordi Sànchez i Jordi Turull han pres la decisió més dramàtica i també sublim que l’home pugui aplicar-se a ell mateix: el dejuni voluntari i sense data d’acabament, com els seus dies de presó “provisional”. Els presos sentenciats es consolen restant dies. Els provisionals estan condemnats a sumar-ne. Vistos els precedents, no veig probable que els jutges i polítics fins ara insensibles a tot i a tothom se sentin tocats en el cor. Alguns encara hi veuran motiu per mofar-se’n. Fa un any que pateixen i patim escarnis. Ens queda l’esperança d’Europa, del món. Si no de les seves institucions, dels ciutadans que les mantenen i hi poden influir. Sánchez és admirador de Gandhi. Què més? No ho sé. Que Jordi Sànchez i Jordi Turull han començat una vaga de fam, que així no es pot viure, ni ells ni els altres presos ni nosaltres. Pot subsistir l’Estat del qual la justícia és element principal?