Hi ets, Pasqual!

Fa una setmana, al CaixaForum de Madrid, l’editorial RBA i la Fundació Pasqual Maragall, amb Diana Garrigosa i gent amiga, presentaven el llibre Recuerdos d’un polític ben poc convencional, que va ser alcalde (en temps d’olimpíada) de Barcelona i president de la Generalitat. Records d’algú que ara és víctima de l’Alzheimer, malaltia que afecta més de vuit-centes mil persones al nostre entorn, i que s’ha convertit en la batalla col·lectiva dels que érem, i som, amics d’un Maragall hereu d’aquell Joan Maragall que es cartejava amb Miguel de Unamuno (i així ho explicàvem a l’Ateneo de Madrid el 2011), d’un Jordi Maragall que va ser president d’un altre Ateneu, el de Barcelona, i d’un Pasqual... que no sabem què recorda però que sí que sabem que és recordat amb una passió no gens postissa. Els parlaments de l’acte –Teresa Fernández de la Vega, Mayor Zaragoza, Santi de Torres– van ser tan explícits com sincers, sense ofendre, amb afalacs inútils, la figura d’algú que escoltava, que parlava dels problemes a l’engròs i a la menuda, que va ser model de polític “municipalista”, coneixedor com era de la complexa maquinària municipal de la seva ciutat, i que després, president, va tenir el coratge de posar-se al davant de la redacció d’un nou Estatut, trossejat pels polítics i pels jutges que abans li feien la gara-gara.

Persones amigues, com ara l’exalcaldessa de Sant Boi i el sabadellenc del Maresme Paco Rodon –el de la revista més culta que ha tingut Catalunya: Zerovuittresquaranta–, em parlen sovint del personatge. Els ho agraeixo de cor. I em commou la generositat de la família quan ha aconseguit que la figura de qui ara recorda poc sigui l’estímul per lluitar contra l’Alzheimer.