Seguir la vaga de fam

Escriure cada dia sobre temes diversos és molt agraït, però té les seves pegues. Els periodistes informatius quan tenen un gran tema el fan durar dies: en fan “el seguiment”, com es diu en l’argot. De vegades, si pensen que el lector ha pogut perdre el fil, insisteixen a repetir el que ja han dit en una informació anterior. Als periodistes “opinatius” o de cròniques aquesta facultat no ens és permesa. Cada dia hem de caçar un pensament inèdit o una pàgina viscuda nova per oferir als lectors. Si no, se’ns queixarien. Aquests mateixos lectors després van a un concert d’algú que canta i queden decebuts si no interpreta cançons que ja li han sentit en mil ocasions i que se saben de memòria. Els articulistes cada dia hem d’escriure una cançó nova, cada dia hem de fer “la presentació d’un nou disc”. Jo de vegades faig una mica de trampa i dic, amb altres paraules, coses que ja he manifestat, unes variacions sobre el mateix tema. Tothom té les seves limitacions, i jo particularment.

Hi ha articles que mereixerien un “seguiment”, com les notícies. Fa uns dies els deia que no trobava enlloc mongetes del ganxet. Afegia que un pagès que me n’havia subministrat m’havia dit que l’excés d’humitat les havia perjudicat, com l’any passat la sequera, i que, en conseqüència, havia deixat de cultivar-ne en favor dels avets de Nadal. Doncs bé, ja n’he trobat i consumit i els en volia fer partícips per si patien per mi. Els amics Carmina i Toni, que viuen a Canyamars, me n’han facilitat un quilo i el venedor de la plaça, un altre. Boníssimes. O el cafè. Els havia explicat la dificultat d’ingerir-ne de bo als bars. Em va trucar el senyor Pere Cornellà, de Cafès Cornellà de Fornells de la Selva. Vam quedar que l’aniré a veure. M’explicarà per quin motiu a igualtat de cafeteres, aigua i marca de cafè els bars n’ofereixen de tan dispars, amb tendència a la mediocritat. Ja els en donaré notícia.

Diumenge m’exclamava de la vaga de fam que havien començat Jordi Sànchez i Jordi Turull a la presó. Ara s’han afegit al dejuni dos altres presos polítics, Quim Forn i Josep Rull. La novetat dona per mantenir periodísticament viva la decisió extrema i dramàtica que denuncia la injustícia que pateixen. A mi em permet insistir-hi avui. Però i demà? Cada dia els vaguistes de la fam haurien de ser presents. La presó no és un lloc d’exposició pública. No se’ls pot anar a visitar. No se’ls pot confortar ni seguir l’evolució. El risc d’oblidar-los o entrar en la rutina és alt, si no hi ha algú que cada dia ens en faci memòria. Qui, a banda dels advocats i portaveus? Insisteixo en la pregunta: i demà? El violinista del portal de casa? Més mongetes? Un altre cafè? La sola menció alimentària incomoda, però què hem de fer?