Vuits i nous
Paisatges estimats
“De tant que t’estimo t’abonyego”, es diu. O “t’apunyego”, no vindrà d’un matís. En tot cas, els bonys són conseqüència dels cops de puny. Un equivalent en castellà seria “la maté porque era mía”, i ara no es pensin que faci referència a la violència masclista, molts cops justificada per part de l’agressor amb aquesta exoneració salvatge. Em limito, avui, a la Costa Brava. L’hem estimat tant que l’hem apunyegat. Davant un paisatge que enamora, sigui el que sigui i on se situï, molts pensen o expressen: “Aquí, m’hi faria una caseta.” Si és un pobre, el desig no té cap conseqüència: se’n torna a la casa que ja té i no se’n parla més. Si el que el formula és un ric o una persona capacitada per endeutar-se, la caseta es fa realitat. Com que la caseta, que de vegades és una casassa, no es pot fer sense permisos municipals o d’altra índole administrativa s’entén que hi ha ajuntaments i administracions disposats a facilitar aquests permisos i a dibuixar plans especials que facin possible l’erecció de la caseta. S’han de tallar arbres, és clar, perquè ningú no parla de construir la caseta entre les branques d’un pi com si fossin uns robinsons. Se n’han de tallar, també, perquè hi hagi camins que afavoreixin l’accés a la caseta. Després d’una caseta en ve una altra. Si se situa darrere de la primera, no passa res. Si se situa davant, el mar no es veu. Sempre n’hi ha una més al davant de l’altra. La de primera fila veu el mar, però sense cap perspectiva. El seu propietari s’havia enamorat del paisatge observant-lo des d’una posició elevada, amb tot de pins fins a ran d’aigua. L’aigua la té, no n’hi falta. On són els pins que l’havien d’emmarcar? Mira enrere: on són els pins que enamoraven si tot són casetes? “Mon cor estima un arbre”, exclamava Costa i Llobera. L’arbre ha estat arrencat.
Aquesta dinàmica –en direm dinàmica– va ser molt perpetrada durant el franquisme. Ens vam arribar a pensar que la destrucció de la Costa Brava i altres paisatges del país era inherent al règim imposat per aquell general que ara alguns enyoren, si és que l’han deixat d’enyorar mai. Vam tenir raons per pensar-ho: amb la democràcia es van fer lleis respectuoses amb el paisatge. La crisi econòmica posterior va mantenir intactes moltes cales i pins, però ara que en sortim es fa present de nou la “dinàmica”. Una pila de gent torna a estimar paratges i pins. Els ajuntaments en són sensibles: no és bonic l’amor a primera vista o amb vistes al mar? Matem, abonyeguem, apunyeguem el que estimem. És una fatalitat? Els més amadors de tots protesten, volen mantenir la cala, no aspiren a fer-s’hi cap caseta ni volen que altres n’hi facin. Hi ha amors respectuosos amb els paisatges, les persones i les coses. Els seus practicants es fan estimar. Els apunyegarem?