Vuits i nous
Botigues que no duren
Fa pocs mesos va obrir prop de casa un comerç d’alimentació amb certs aires de grandesa. S’anunciava dient: “Obrim 363 dies a l’any.” Vaig entrar a preguntar quins eren els dos dies de clausura i, com em pensava, em van dir Nadal i Cap d’Any. No en podran fer ostentació. Abans-d’ahir, set de desembre, van tancar. No s’hi veia mai gaire gent. Al centre urbà on s’ubicava no hi ha prou “massa crítica”, com es diu ara per donar a entendre que els consumidors potencials són escassos. No havien fet un estudi de mercat, els amos? No havien consultat la demografia?
L’amiga Pilar González-Agàpito ha publicat uns llibres il·lustrats que rememoren els comerços que hi havia hagut en alguns carrers del centre. La gent més gran els retroben: aquella merceria, aquell celler, aquell sastre, aquell manyà, aquell forn... D’aquí uns anys llibres com aquests no seran possibles perquè no hi ha cap comerç que duri ni cap, en conseqüència, que haguem pogut retenir a la memòria. On ahir hi havia un adroguer avui hi ha una òptica que demà serà una ortodòncia. Les òptiques es multipliquen. Em diuen que és perquè els productes que ofereixen són dels pocs que no es poden comprar per internet. Per internet tampoc et poden arrencar un queixal ni servir una dentadura. Suposo. Els establiments de la Pilar Gonzàlez duraven i duraven. En alguns no s’hi veia mai tampoc ningú però és que els prestatges, els calaixos, els llums i les portes s’havien solidificat amb els amos i els dependents i no es podia prescindir dels uns sense causar una mortaldat en els altres. Sovint la botiga connectava amb l’habitatge dels propietaris, i quan hi entraves et sortien a rebre amb el tovalló al pit o amb les sabatilles de saltar del llit. Si aquells comerços tenien la resistència d’un roure, els d’ara són bolets que neixen al matí i s’ha pansit al vespre.
Un amic arquitecte preocupat per l’urbanisme se’m lamentava de com les botigues “de roba” de qualitat van desapareixent. Li vaig respondre: “Tu has observat com vestim? No has vist que passem amb una samarreta comprada al mercadillo dels dissabtes o per Amazon?” Vaig afegir: “La moda de la primera etapa de la CUP s’ha imposat.” Com que és de la CUP –ja ho sabia–, la provocació el va mig ofendre. Li vaig dir que hauria d’estar content que el seu partit sigui l’àrbitre de la moda, com ho és de tot. “Potser sí.”
S’imposen els restaurants. Aquella botiga de mobles ara serveix tapes. També abunden les botigues de telèfons mòbils i informàtica, on sempre hi ha cua. Els artefactes que permeten comprar per internet no es poden ells mateixos adquirir, reparar o programar pel mateix conducte? Els flequers menjaven el pa que elaboraven i les merceres cosien amb el fil que venien.