La tàctica Marichalar

Posem-ho al revés i potser s’entendrà millor. Dues dotzenes d’independentistes catalans demanen manifestar-se a la plaça que hi ha davant la catedral de Burgos. Les autoritats governatives de Castella i Lleó no tenen més remei que donar-los el vistiplau, perquè saben que la majoria dels jutges de Burgos simpatitzen amb l’independentisme català i n’autoritzaran la manifestació igualment, tan bon punt els arribi un recurs. El dia assenyalat, tres dotzenes de militants arriben allà des de Girona i Terrassa, amb estelades i protegits per la policia espanyola, que munta un cordó de seguretat. Com que hi ha una contramanifestació espanyolista que tomba les tanques amb la clara intenció de fer-los una cara nova, els antiavalots del CNP carreguen contra els espanyolistes. Alguns dels policies els estomaquen amb especial dedicació perquè se’ls nota una certa complicitat amb el catalanisme. Al final, els espanyolistes acaben atonyinats i demanant dimissions, mentre que els independentistes se’n tornen a casa, tan contents. “Nois, la pròxima excursió, on?”, diu dins l’autocar, ja de tornada, el que portava el megàfon.

L’escenari que acabo de descriure és absurd. Cap independentista català no pot manifestar-se lliurement a l’Espanya espanyola perquè acabaria estomacat per la gent, detingut per la policia i processat pels jutges. És l’avantatge de tenir un Estat sense escrúpols democràtics a disposició. És a dir, no podem utilitzar la tàctica Marichalar perquè els estomaquin a ells, però sí que podem evitar l’autolesió, tant la física com la política.

Repetir els fets de Girona i Terrassa equival a deixar la iniciativa política en mans de Vox, que seran molt lliures de portar la provocació als pobles i ciutats que més ràbia els facin. Al contrari, l’independentisme ha de recuperar una estratègia unitària i compartida que, si vol guanyar, no passarà mai per encaputxats tombant tanques.