Entre Escòcia i Eslovènia

Vaig seguir l’entrevista que dissabte el programa Preguntes Freqüents de TV3 va fer al sociòleg Sami Naïr. Va atribuir l’ascens de l’extrema dreta continental i els populismes al disgust de la gent, sobretot les classes mitjanes i senzilles, per la severa crisi econòmica dels últims anys que les ha empobrit sense que els polítics convencionals els hagin donat satisfacció. Un periodista present a l’estudi li va preguntar sobre el “procés” català. Després de dir que coneix bé Catalunya es va mostrar confús, va dir que se sentia incapaç d’entendre-hi res i es va abstenir de facilitar cap opinió. Em vaig quedar parat. En una entrevista que li vaig llegir, l’historiador Enric Ucelay Da Cal es preguntava si la pulsió independentista no tenia les mateixes arrels. Millor dit: ho afirmava. Soc jo que m’interrogo a partir de la seva asseveració: les classes mitjanes de Catalunya han trobat en l’independentisme una forma de fer aflorar el malestar que d’altres manifesten de manera diferent i fins i tot contrària? Els temps coincideixen. Una altra pregunta s’imposa: la famosa rebaixa del “suflé” independentista, vindrà amb la superació de la crisi, si és que s’arriba a produir i no n’encadenem una altra? Les classes populars, o una majoria, no s’hi han unit. Són o seran carn dels populismes d’extrema dreta?

La mateixa televisió va oferir dilluns una entrevista al president Puigdemont des de Waterloo. El programa va anar seguit d’un altre, emès l’any passat, centrat en Alex Salmond. D’alta política se’n va parlar en aquest segon: seixanta anys van trigar els escocesos a fer inevitable el referèndum que reclamaven; en aquest temps no els va passar pel cap prescindir de la corona sinó que se la van treballar a favor per facilitar les coses; els plans per a l’endemà i els pròxims anys, si la independència era abonada pels votants, estaven fixats. Salmond preguntava als catalans si havíem rumiat per quin motiu només ell entre els líders mundials va celebrar la declaració d’independència, després frustrada.

El president Torra, o no l’entenen o no el volen entendre o ell s’explica molt malament... o vol dir el que diu. Diu “apreteu” i interpreten que mana assaltar el Parlament. Evoca la independència d’Eslovènia i hi veuen una crida a les armes. Ho veuen així els adversaris i també alguns dels seus, entre els quals els que parlen d’agitar el país el 21 de desembre quan Pedro Sánchez pari a Barcelona. Les classes mitjanes no són agitadores. D’entrada. La nostra és una “revolució pacífica” per aquest motiu. Com a Escòcia. Els governants que ens han tocat en aquesta hora delicada han de fer que es mantingui així sense malentesos ni imprudències ni ultimàtums que no es poden sostenir. Seixanta anys? Home... Però paciència, pau i política, sí.