Albert Pera

Assisteixo, al centre cultural Can Palauet, a l’homenatge a Albert Pera, mestre magnífic de català una pila d’anys, ja en el franquisme, escriptor de contes i poeta. Té la salut atropellada, i la filla l’acompanya empenyent-li la cadira de rodes. La filla és Marta Pera, traductora eminent, una de les millors i més celebrades d’ara. El germà de l’homenatjat és l’actor Joan Pera. Durant l’acte recita poesies escollides de l’Albert. Hi intervé Pere Solà, representant del Club d’Opinió Jaume Llavina del qual Albert Pera és membre i que és una entitat mig amagada però molt viva que organitza debats i conferències restringides als socis. També, Segimon Garcia, rector de Sant Josep. Albert Pera és un gran cristià que fa serveis sostinguts a la parròquia. Joan Salicrú, codirector de la revista Valors, li agraeix les poesies que número a número hi ha publicat. Diu que ja fa quinze anys de la revista. Quedo parat. Tants que la rebo cada mes a casa? Carles Estapé, president de l’Òmnium de Mataró, li pondera la feina pedagògica, desenvolupada preferentment a l’entitat. La filla llegeix una narració del pare, escollida entre les que s’han aplegat en un llibre que avui es presenta. Tanca l’alcalde, David Bote. Roser Trilla ha estat una mestra de cerimònies delicada i eficaç. Albert Pera, que diu unes paraules d’agraïment al final, havia demanat una sessió curta perquè es cansa. Tres quarts, i al carrer. Tot anés així.

Som molts, alguns no han pogut entrar, però som els de sempre. Li dic a Lluís Josep Comeron: “Els directors de cine canvieu els extres perquè sembli que diferents escenes situades en un mateix lloc passen en dies diferents, però aquí a Can Palauet els extres som pertinaços, com en una producció curta de pressupost.” No només sempre som els mateixos sinó que seiem a les mateixes cadires. Fa l’efecte que ens hi passem el dia esperant que per la taula vagin circulant avui una historiadora que ens ha de parlar de la pirateria, avui un investigador de la repressió franquista, avui... Avui hem vingut a homenatjar Albert Pera.

No va ser mai professor de català meu. Jo soc de “l’escola” Manuel Clariana i Joaquim Arenas. Però el conec i hi he simpatitzat tota la vida. Havia regentat una llibreria. Un dia me’l vaig trobar pel carrer i em va dir: “L’he tancada, m’he jubilat; em deien que l’enyoraria i soc l’home més feliç del món.” Va multiplicar els poemes, les narracions i la correcció de textos i es va dedicar a assistir a tots els actes culturals de la ciutat que valguessin la pena. Sobretot a les presentacions de llibres a la Dòria i també a Can Palauet. Es va convertir en “els de sempre”, només que més actiu: pregunta, inquireix, opina... Dilluns vam córrer les cadires una mica perquè segués en posició central, a primera fila.