Històries viscudes

Estem a deu dies de Nadal i, coses de l’edat, se m’obre davant meu un pano­rama que no té res a veure amb el que tinc avui. I crec que no fa cap mal de tant en tant recor­dar com es vivia a mit­jan segle pas­sat, que tot ple­gat fa qua­tre dies. Però res és igual. Dei­xeu-me reviure –segur que no us farà cap mal fer-ho també vosal­tres– aquells temps man­cats de tota mena de mit­jans, en què l’únic que teníem era el que podia crear la nos­tra ima­gi­nació. Sobre­tot als pobles, els Pas­to­rets for­ma­ven part de la sim­bo­lo­gia popu­lar. Sense mit­jans, érem capaços de mun­tar tota una esce­no­gra­fia, que feia feliços mai­nada i grans.

El meu pare, en Pep Collell, era el direc­tor d’escena, el tra­moia, el direc­tor musi­cal i el lam­pista. Érem molts els que col·laboràvem per tal que tot sortís rodó. Sabeu, a tall d’exem­ple, com acon­se­guia jo que quan sor­tis­sin les fúries infer­nals l’esce­nari s’omplís de llam­pecs ver­mells que espan­ta­ven els nens i nenes petits? Doncs, sen­zi­lla­ment, posant i tra­ient a tota velo­ci­tat els fusi­bles, que per sort no es fonien. En Valls –sí, el pare d’en Josep Valls, l’escrip­tor– era el dimoni gros, i quin dimoni, feia por de veri­tat. En Pepet Bora i en Cons­tants eren els que tenien la missió de posar humor a la repre­sen­tació, i ho acon­se­guien. Actu­a­ven any rere l’altre i no crec que s’hagues­sin après mai el paper. Però eren uns autèntics pro­fes­si­o­nals, que sem­pre sabien tro­bar la paraula justa per tal que el públic es rebentés de riure. La sala de la rec­to­ria s’omplia de gom a gom. Ara per Nadal molts anem a la quina, en aquells temps només hi havia els Pas­to­rets. I hi anàvem a veure’ls cada any com un ritual. Ah, per cert, als Pas­to­rets que es repre­sen­ta­ven a Sant Feliu de Palle­rols, a la Gar­rotxa, l’únic ele­ment femení era la Mare de Déu. La veri­tat és que de tot allò avui no en podem enten­dre res. I Déu me’n guardi que avui se’ns acudís voler-ho repe­tir. Entenc que per a molts els sigui difícil enten­dre-ho. Ens hem de tras­lla­dar en aquells temps i accep­tar les coses tal com eren. I la veri­tat és que hi havia molta par­ti­ci­pació, i tot de franc. Ara anem a espe­rar els Reis amb uns magnífics fana­lets, amb llums de colors i amb un Reis que bé sem­bla que venen de l’Ori­ent. Al nos­tre poble, els Reis no els vèiem, però igual­ment els anàvem a espe­rar, can­tant les matei­xes cançons que han arri­bat fins als nos­tres dies, però en comp­tes de fana­lets cremàvem manats de bar­balló, que havíem anat a collir al bosc tan bon punt sortíem de l’escola i abans no es fes fosc.

Les fes­tes d’enguany no tenen res a veure amb les d’abans. I seran dife­rents, i tant que seran dife­rents, amb polítics a la presó o a l’exili i sense aque­lla il·lusió que voldríem tenir i no podem. Podria ser el Nadal de l’espe­rança? Doncs per què no. Tot menys tirar la tova­llola. Encara que ens costi. Bon Nadal, mal­grat tot.