Històries viscudes

Estem a deu dies de Nadal i, coses de l’edat, se m’obre davant meu un panorama que no té res a veure amb el que tinc avui. I crec que no fa cap mal de tant en tant recordar com es vivia a mitjan segle passat, que tot plegat fa quatre dies. Però res és igual. Deixeu-me reviure –segur que no us farà cap mal fer-ho també vosaltres– aquells temps mancats de tota mena de mitjans, en què l’únic que teníem era el que podia crear la nostra imaginació. Sobretot als pobles, els Pastorets formaven part de la simbologia popular. Sense mitjans, érem capaços de muntar tota una escenografia, que feia feliços mainada i grans.

El meu pare, en Pep Collell, era el director d’escena, el tramoia, el director musical i el lampista. Érem molts els que col·laboràvem per tal que tot sortís rodó. Sabeu, a tall d’exemple, com aconseguia jo que quan sortissin les fúries infernals l’escenari s’omplís de llampecs vermells que espantaven els nens i nenes petits? Doncs, senzillament, posant i traient a tota velocitat els fusibles, que per sort no es fonien. En Valls –sí, el pare d’en Josep Valls, l’escriptor– era el dimoni gros, i quin dimoni, feia por de veritat. En Pepet Bora i en Constants eren els que tenien la missió de posar humor a la representació, i ho aconseguien. Actuaven any rere l’altre i no crec que s’haguessin après mai el paper. Però eren uns autèntics professionals, que sempre sabien trobar la paraula justa per tal que el públic es rebentés de riure. La sala de la rectoria s’omplia de gom a gom. Ara per Nadal molts anem a la quina, en aquells temps només hi havia els Pastorets. I hi anàvem a veure’ls cada any com un ritual. Ah, per cert, als Pastorets que es representaven a Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa, l’únic element femení era la Mare de Déu. La veritat és que de tot allò avui no en podem entendre res. I Déu me’n guardi que avui se’ns acudís voler-ho repetir. Entenc que per a molts els sigui difícil entendre-ho. Ens hem de traslladar en aquells temps i acceptar les coses tal com eren. I la veritat és que hi havia molta participació, i tot de franc. Ara anem a esperar els Reis amb uns magnífics fanalets, amb llums de colors i amb un Reis que bé sembla que venen de l’Orient. Al nostre poble, els Reis no els vèiem, però igualment els anàvem a esperar, cantant les mateixes cançons que han arribat fins als nostres dies, però en comptes de fanalets cremàvem manats de barballó, que havíem anat a collir al bosc tan bon punt sortíem de l’escola i abans no es fes fosc.

Les festes d’enguany no tenen res a veure amb les d’abans. I seran diferents, i tant que seran diferents, amb polítics a la presó o a l’exili i sense aquella il·lusió que voldríem tenir i no podem. Podria ser el Nadal de l’esperança? Doncs per què no. Tot menys tirar la tovallola. Encara que ens costi. Bon Nadal, malgrat tot.