El tren de la bruixa

La revista L’Avenç d’aquest mes porta adjunt un llibret de Julià Guillamon que es titula El tren de la bruixa. Complementa El barri de la Plata, la narració basada en fets de la seva vida que va publicar fa un temps. Julià Guillamon, crític literari i escriptor, és deu anys més jove que jo. Són pocs? Són molts? No tants perquè no haguem de tenir punts biogràfics comuns. En tenim? Fins ara no n’havia detectat: ell és fill de família bilingüe, amb pare torero vingut del País Valencià de parla castellana; habitant del barri de la Plata, lloc de fronteres indecises situat al Poblenou de Barcelona que va acollir gent de la mateixa procedència; estiuejant a Arbúcies, on no se m’hi ha perdut res, vacacionalment parlant; resident a Gràcia, barri de Barcelona que procuro evitar perquè, fesomia per fesomia, en tinc prou amb la de la meva ciutat, que és idèntica; freqüentador de bars, llocs i ambients on no m’he introduït ni de lluny... No ens hem trobat mai enlloc.

Els cuplets ja són una altra cosa. A casa jo també havia escoltat, en disc, els de la maonesa Pilar Alonso, cantats per ella o versionats per Guillermina Motta o Núria Feliu. Me’ls sé gairebé tots de memòria. En Guillamon els ha traspassat al seu fill. Jo no vaig gosar amb els meus, i en Guillamon fa que ara ho lamenti. Podria haver fet que compaginessin Nirvana amb la Marieta de l’ull viu. En canvi, els vaig inculcar i els llegaré el Cançoneret de Nadal que vaig heretar del pare. En algun lloc, potser en un article a La Vanguardia, Guillamon explicava que es va introduir al català amb aquest petit llibre de nadales, editat pel Foment de Pietat, que la seva mare atresorava. En tinc dos exemplars atrotinats que ara per Nadal trauré com cada any del calaix on els guardo. Les nadales es canten quan ets petit o quan ets gran. Al tren de la bruixa s’hi puja a les mateixes edats extremes. Hi ha una època vital intermèdia, no necessàriament la més feliç, que fa que t’abstinguis de moltes coses. El tren de la bruixa d’en Guillamon és el meu, el que fa rodar Aurelio Quirós. Havia conegut el seu pare quan era qui conduïa la màquina i ell feia companyia a la mare a la taquilla. Més tard va passar a controlar l’entrada. Ara és clavat al pare i fa la seva funció. Més enllà, a la fira, hi ha el làtigo, els cotxes de xoc... En Guillamon calcula com són d’antigues aquestes atraccions pintades i repintades i mil vegades traginades, muntades i desmuntades. N’hi ha per quedar parat. Un dia d’aquest any, contemplava el tren de la bruixa. Uns amics tan rodats i repintats com jo em van preguntar: “T’animes a pujar-hi?” Ens vam animar.

En una altra cosa coincidim Julià Guillamon i jo: aprofitem l’espai que els respectius diaris ens cedeixen per introduir-hi i fixar-hi records.