La “provocació”

Entra en els paràmetres de “provocació” el famós Consell de Ministres que divendres que ve el president socialista espanyol, Pedro Sánchez, ha citat a Barcelona? Alguns membres del govern català ho han afirmat. El president Puigdemont ho ha reiterat des de l’exili. Hi ha la data: 21 de desembre, primer aniversari de les eleccions forçades per l’aplicació de l’article 155, que el PSOE va defensar a peu i a cavall. Hi ha –ho han dit alguns portaveus d’aquest partit– la voluntat de demostrar que el govern d’Espanya és, com el nom indica, d’Espanya i, en conseqüència, es pot reunir on vulgui de la seva geografia, en direm “geografia”. No s’apleguen, posem per cas, a Guadalajara. Ni tan sols a Sevilla, on el PSOE ha rebut una gran ferida electoral. Per a la primera excursió ministerial els ha abellit Barcelona, mira.

Jo, que no soc tan malpensat. hi vaig veure d’entrada una maniobra electoralista. Al contrari del PP, que en pot prescindir, el PSOE necessita els vots dels catalans per fer bon paper en un escrutini. Pedro Sánchez anunciarà des de Barcelona que apuja el salari mínim. S’esperen altres mesures, referents a Rodalies, etcètera. A Sánchez, no l’espanta ara el PP, que a Catalunya ha baixat a la situació d’irrellevant, sinó Ciutadans, que pot ser un aliat del mateix PP a Madrid. Sovint oblidem, o ho volem oblidar perquè ens incomoda, que Ciutadans és la primera força a Catalunya en vots.

El Consell de Ministres barceloní també demostra que segueixen sense entendre res. Es va veure en l’últim ple del Congrés. Per a uns, el “problema catalán” se soluciona per la força i la dissolució de l’autonomia. Per a uns altres, amb l’amenaça combinada amb un consell de ministres a Barcelona. Franco ja ho feia, i, en això, no hi vegin cap equiparació amb l’antic règim. És la constatació d’una inèrcia històrica: per satisfer els catalans, per rebaixar la tensió, es desplacen els ministres a Barcelona un dia.

També “provocació”? Hi havia hagut el “teatre de provocació”, d’épater les bourgeois. Assistien a les seves representacions els que el celebraven. Els “provocats”, els bourgeois, o es quedaven a casa o hi feien pell morta. Calixto Bieito va començar espaterrant el públic del Liceu i ara aquest públic no accepta cap muntatge de Tosca si no és de Calixto Bieito o d’un dels seus epígons. Divendres hi haurà molt de teatre a Barcelona. Provocador o oportunista, com que és dolent, d’alguna manera s’haurà de manifestar disconformitat. Ara: sense les extralimitacions que s’anuncien. No n’hi ha per a tant. Més aviat fa riure. Hem dit i demostrat que som gent de pau i d’aquí ve l’acumulació de forces pròpies i el prestigi i simpatia externs. El teatre de carrer ha de ser per a tots els públics, també l’internacional.