Opinió

Keep calm

Exagerats

Mirem la vida amb aquestes ulleres saforològiques que ens augmentin l’autoestima

Pots començar de la manera següent: “Si jo fos escul­tor...” i uti­lit­zar l’exa­ge­ració i la iro­nia. Ho diu Enric Casas­ses per començar el nou assaig de l’Eloy Fernández Porta L’art de fer-ne un gra massa. Just aquest dis­sabte el poeta pre­sen­tarà el seu dar­rer poe­mari, El nus la flor, a la lli­bre­ria La Cal­ders de Bar­ce­lona amb reci­tal inclòs. I l’assa­gista, la set­mana vinent, el seu a la Fun­dació Tàpies acom­pa­nyat de l’Oriol Vila­nova, l’artista que li fa de motor per a la seva història cul­tu­ral de la safo­ro­lo­gia. Vila­nova va expo­sar a la Tàpies Diu­menge, una mos­tra de 27.000 postals de tota mena i con­dició, un afany de col·lec­ci­o­nista esde­vin­gut obra d’art. Pot­ser en podríem dir, mal dit, una mena de síndrome de Diògenes amb les postals. En parla també de Diògenes Casas­ses, per bé que més obse­dit per la veri­tat. Una veri­tat que només s’aven­tu­ren a dir els poe­tes. I Casas­ses, que ha fet una altra bri­llant història d’amor que es pot lle­gir també com una inves­ti­gació del fun­ci­o­na­ment del cer­vell humà i de l’ànima, diu això tan bonic de “Com més m’estrenys, més m’eixam­plo”. Una nova versió del T’hi sé, un mis­satge d’amor per­ma­nent, cons­tant, immor­tal. Ho té això l’amor, o l’ena­mo­ra­ment, que pos­si­ble­ment ens fa veure en l’altre allò que només l’ena­mo­rat veu, i exa­ge­rem vir­tuts i con­di­ci­ons, bellesa i intel·ligència de l’ésser esti­mat. I de l’exa­ge­ració, de l’excés de la safor, com explica Fernández Porta que en diuen a ter­res de Ponent, vivim. De fet posats a fer-ne una teo­ria pujol­si­ana, no és que els cata­lans ho tin­drem tot pagat quan anem pel món, sinó que qui si no nosal­tres, els cata­lans, que a la recerca d’una llen­gua estàndard, hem arra­co­nat en excés les vari­ants del català, podria haver pre­vist una victòria de Donald Trump? L’Eloy ela­bora teo­ria i repensa quin mal o com ha aca­bat con­for­mant la cul­tura cata­lana, el cen­tra­lisme bar­ce­loní, i no només, perquè ja deia Valentí Almi­rall que “l’exa­ge­ració és el vici més funest que se’ns ha enco­ma­nat”.

Però abo­quem-nos al vici de l’exa­ge­ració! Mirem la vida amb aques­tes ulle­res safo­rològiques que ens aug­men­tin l’auto­es­tima, com quan vivim ena­mo­rats. I és que com canta Casas­ses: “Tot sol caus al caos, tu, ego,/prô jo, sense l’ego, plego.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia