Adeu, Discos Coll

Avui és l’últim dia de Discos Coll: la històrica botiga gironina, que ha viscut els seus últims anys a la plaça Marquès de Camps, tanca així un llarg recorregut que supera el mig segle de vida i música, si prenem com a referència la inauguració, el 1966, de l’enyorat local del carrer Argenteria. No per anunciat –ja fa setmanes que a la botiga lluïa el cartell de “liquidació total”– és menys trist el final de Discos Coll, la penúltima botiga de discos de Girona, deixant de banda les minvants seccions de música gravada de les grans superfícies comercials. I diuen que encara estem de sort: en moltes ciutats petites i mitjanes de Catalunya ja només pots comprar un disc un diumenge a l’any i és el de La Marató, supervendes solidari en quioscos i llibreries amb premsa dominical.

Fa pocs dies, mentre remenava en els calaixos d’ofertes de Discos Coll –I’m the Man de Joe Jackson o Isn’t Anything de My Bloody Valentine per menys de 3 euros!– escoltava algú que comentava al propietari, en Dani Coll, que era una llàstima que tanqués la botiga. No sé per què, però vaig tenir la sensació que la persona en qüestió feia anys que ni entrava a Discos Coll ni comprava cap disc. I no és cap crítica; l’home només volia ser amable, manifestar el seu condol anticipat, potser rememorant inconscientment aquella època en què els discos havien estat importants en la seva vida.

Segur que aquesta nit pocs tions cagaran discos –no importa el format, per molt que diguin que el vinil viu una segona joventut– i tampoc seran els regals més visibles dels amics invisibles. Ho sé per experiència: l’última vegada que vaig regalar discos en un d’aquests intercanvis en què gairebé no coneixes els gustos del teu amic adjudicat per sorteig, la destinatària del meu obsequi –els dos primers recopilatoris de Queen– es va quedar mirant les dues caixes de plàstic un xic desconcertada, com si en desconegués l’origen o la funció, d’aquells artefactes. Es podria objectar que no li agradava Queen –això va passar abans que s’estrenés Bohemian Rhapsody i es convertís en pecat mortal renegar de Mercury–, però el rebuig anava més enllà: el disc s’havia convertit per a ella, com per a la majoria, en la màxima representació de l’absurd, ara que Spotify ens proveeix de tota la música que ens cal. Jo, asocial, encara estimo els discos i les botigues de discos. Gràcies, amics de can Coll.