Aquell Blanes nevat

Ho recordo així. Bufava la tramuntana i a la mar hi havia temporal. Les barques romangueren a port. Feia bo d’estar-se a casa, vora la llar, llegint. O darrere els vidres, mirant. Les fulles mortes voletejaven de llarg a llarg del passeig, d’una manera folla i sinistra.

Després de sopar, el vent va remetre, però els bramuls de la mar es feren massa insistents. Abans de mitjanit, les campanes de la parròquia cridaren els fidels a la missa del Gall. Entaforat dins l’abric i fent de la bufanda un tapaboques vaig anar cap a l’església. La nit no podia ser més aspra ni més esquerpa. Res, llevat de les campanes, no feia pensar que fos Nadal. Tanmateix jo duia el Nadal al cor.

“Nit de cançons i d’esquelles, tota punxada d’estrelles, tota arrissada pel vent. Encesa nit transparent.”

La veu dels poetes és una companyia imprescindible. Vaig entrar a l’església amb el cor encongit, amb por de no trobar-hi ningú. Però no. L’església era plena, rutilant i màgica. Vaig oblidar-me de tot. Del fred, del vent, del temporal... i d’aquell altre fred, d’aquell altre temporal i d’aquells vents que fuetegen l’anima: la nit de Nadal, dins la nau de l’església, era un nit clara:

“Ai, si no fos aquesta nit tan clara! Seríem tros de carn i pensament, que no coneix d’on ve ni on para, pell d’home que arrossega el corrent.”

Jo, com els altres, vaig sortir de l’església canviat. La missa del Gall té això: és única. Quan sortírem de l’església –oh, meravella– el vent havia emmudit i espurnejava: queia aiguaneu. Xiscles d’alegria, de sorpresa, felicitacions nadalenques i cançons carrer avall, ronda nocturna abans d’anar al llit:

“La nostra vanitat prou s’afigura que està per damunt del bé i del mal, mes no hi val ganivet ni ànima dura: és més forta la nit de Nadal.”

Quatre volves de neu havien estat suficients per encendre rialles. La mar encara bramulava però sense els udols del vent eren uns udols manyacs, de fera enjogassada. Vaig ficar-me al llit content del meu país i de la meva fe, content de ser cristià i català:

“Però Nadal ens ha pintat el rostre, amb un vermell precís i decidit, i ens dona un sentiment de llar, de sostre, de cel, de nissaga i d’esperit.”

I l’endemà d’aquella nit de Nadal de 1962... Quin miracle! Blanes nevat.

El text és part d’un escrit de Mn. Jaume Reixach. És un record afectuós a un capellà que ha estat apartat del seu ministeri pel bisbe de Girona, i marginat per companys seus, després d’una vida dedicada a l’Església. Més que un crim és el llibre que ha publicat, en què s’explica fil per randa la realitat d’uns fets dolorosos. Malgrat tot, té l’ajut dels seus antics feligresos. Ell continua, tanmateix, escrivint cada setmana les seves reflexions. Ja va per la setmana 243. Li desitgem bon Nadal i coratge.