Paraules que curen

Quan som petits tot el mobiliari de casa és punxegut, i com que està a la nostra altura és fatal que hi topem. Les banyes al front tenen aquest origen. Quan em sortia una banya per l’agressivitat d’una cadira, una taula o un bufet, la iaia Angelina cridava “àrnica, àrnica!” i treia d’un armari una ampolla que en contenia. Era un líquid obtingut a base de bullir unes herbes comprades a ca l’herbolari. Em feia una aplicació al lloc afectat, la fredor consolava i tard o d’hora la tumefacció desapareixia. Les gorres de cop, el primer casc dels que després serien paletes, arquitectes, motoristes o policies, eren una mena de cistells girats de cap per avall que feien de para-xocs, però no sempre es duien posades, i menys a l’exterior. Per falta de protecció cranial, els tobogans produïen moltes banyes o trencs, o traus... Jo tinc un trau que vaig poder dissimular mentre vaig disposar de cabells per pentinar. On és ara l’àrnica? On, les banyes? Les banyes són hematomes i s’entén que davant aquesta paraula impressionant s’hagi de córrer a urgències.

Toni Beltran és un metge de capçalera que abans d’establir-se a la comarca de la Selva va atendre consultoris i malalts de diversos punts de Catalunya. Ha observat que la gent gran, sobretot les dones, tenen, per descriure les malalties o les tumefaccions, una terminologia riquíssima que els nets han perdut. També disposen de l’àrnica i altres infusions d’ús extern o intern que si no curen, i molt sovint curen, serveixen per parar el cop. Toni Beltran s’ho ha apuntat tot en una llibreta i el resultat és un llibre pedagògic de molta amenitat que oportunament es titula Ensenya’m la llengua. S’hi aprèn molta llengua. Explica que si es fan tantes radiografies als joves és perquè no saben descriure ni localitzar el mal que els afecta. “Em fa mal aquí a l’espatlla.” “Això és l’esquena.” “Que no és el mateix?” “Quina mena de mal?” “Mal.” Tot són ara “salpullidos”, “trancassos”, “arcades” i lesions musculars apreses del futbol. “Tinc ehem, ehem.” “Ehem, ehem” és un rogall. Hi ha paraules que curen i que evitarien col·lapses a urgències, afirma Toni Beltran. La persona que ha tingut una lipotímia queda molt conhortada si se li diu que ha estat un defalliment. El metge d’urgències recepta als de l’hematoma un esprai de venda a farmàcies que, ben llegides les instruccions, acaba contenint àrnica. Les meves gotes dels ulls sempre porten la camamilla de l’àvia.

Hi ha també paraules que maten o agreugen el mal, i ara no parlo de medicina, encara que sí de cops. “Rebel·lió”, “sedició”, “conspiració”’ per diagnosticar accions que no aconsellarien ni ingrés ni canvi d’aires sinó que amb política ben administrada passarien.

Bon Nadal.