A la lluna

Lle­geixo en aquest diari que Cos­mo­Caixa s’anti­cipa –amb una expo­sició que ja es pot visi­tar– a l’allau de com­me­mo­ra­ci­ons que es faran l’any que ve amb motiu del 50è ani­ver­sari de l’arri­bada de l’home a la Lluna. Un viatge al pas­sat amb la com­pa­nyia de Tintín –un altre al·lici­ent per veure la mos­tra–, que va cami­nar damunt la lluna molt abans que els tri­pu­lants de l’Apo­llo XI.

Aquell va ser un dels pri­mers fets històrics de què tinc memòria. Una memòria nebu­losa, ja que tenia lla­vors l’edat per enten­dre tot just que un astro­nauta havia tre­pit­jat la Lluna, i poca cosa més. Recordo, això sí, com si fos ara i amb tota niti­desa, el pòster que el pare ens va dur als meus ger­mans i a mi amb el retrat som­ri­ent d’Arms­trong, Aldrin i Collins, els tres herois del moment.

Tin­drem ocasió aquest 2019 de veure recre­ada aque­lla pro­esa que va fer somiar la huma­ni­tat, sense obli­dar, però, el con­text –no tan ide­a­lista i més ideològic– en què es va pro­duir, que no és altre que el de la cursa mili­tar de l’espai entre els Estats Units i la des­a­pa­re­guda URSS. Un temps, el de la guerra freda, que sem­blava ja cosa del pas­sat però que l’altre dia Putin va res­sus­ci­tar en adver­tir que el perill de des­trucció nuclear con­ti­nua pla­nant sobre la huma­ni­tat. L’avís, com un cop de maça, ens torna a l’amarga rea­li­tat que, no per inde­sit­jada, ha dei­xat mai d’exis­tir. Si l’hem igno­rat fins ara és, segu­ra­ment, perquè hem pre­fe­rit con­ti­nuar amb Tintín a la lluna.