Full de ruta
En espera del judici
Hem viscut un 2018 amb els principals polítics de Catalunya a l’exili o a la presó. D’això no se’n pot pas dir normalitat, de cap de les maneres, encara que s’ha intentat fer vida normal. Amb un govern de la Generalitat que ha fet el que ha pogut i que s’ha enfrontat amb un Parlament a la contra, entre els del bloc constitucional i la CUP, i un govern espanyol que va canviar de color gràcies precisament als vots dels partits que es declaren independentistes. Fa un any, vivíem amb el record recent d’aquelles eleccions pensades per anorrear l’independentisme i que, malgrat totes les condicions, l’independentisme va guanyar. Però aviat va quedar clar que no serviria per a gaire res més que per evitar que les institucions estiguessin en mans dels partits amb mandat espanyolista. No es va investir president Puigdemont. És evident que ha quedat clar per a molts que una topada amb l’Estat no és pas qüestió de riure, que si hi ha una topada frontal, com alguns voldrien, aquesta no seria indolora, que és la manera de dir que hi hauria conseqüències molt greus. Ara s’espera un judici als polítics catalans que de cap de les manera pot ser just vistos els antecedents, les falses acusacions de rebel·lió i sedició, i la perversa manera d’administrar la presó condicional. Estem, per tant, no com l’any passat, sinó pitjor. Només aguanta la gent, la bona gent que demana la llibertat dels presos polítics i que exigeix passos endavant. No entraré a valorar la profunda divisió i la manera de veure les coses que tenen els partits representants al govern i, sobretot, els diputats que es deuen a Puigdemont. Però cal fer alguna cosa. Negociar s’ha demanat sempre i continua sent necessari fer-ho, sense abaixar la guàrdia a l’hora de donar suport a exiliats i presos. Negociar, sempre. De manera prudent; és a dir, fent-ho sense dir-ho. Per trobar una sortida a l’atzucac. El pas fet és irreversible, però falten anys per consolidar-lo. O una guspira per precipitar-lo.