opinió
Record d'en Fèlix i d'en Delibes
Vaig passar el vespre gèlid de divendres amb un bon amic, eminent naturalista figuerenc, amic de les cigonyes, les foques, les llúdrigues i molts altres animals. Vam estar una hora llarga veient avançar el crepuscle a la riba del Fluvià, vora una resclosa, fent-la petar dissimulats pel so de l'aigua fluint i per la foscor creixent, mentre esperàvem l'aparició de la reina del riu. Vam veure cueretes, blauets, bernats, collverds i corbs marins, i algun peix que saltava fora de l'aigua: xof! –una carpa?, un barb?–. Finalment, l'estela en forma de V il·luminada pel sol ponent, tallant la làmina d'aigua, ens va delatar l'arribada d'una llúdriga. Emoció. Nedant amb el cap a flor d'aigua avançava cap a nosaltres, que la seguíem embadalits espiant-la amb l'ull clavat al nostre telescopi. Arribada a la resclosa, s'hi va enfilar, la va travessar i s'hi va passejar xino-xano una estona, fins capbussar-se de nou aigües avall. Cinc minuts de delícia.
Cap disquisició erudita sobre el valor intrínsec de la biodiversitat, cap anàlisi dels cursos fluvials com a connectors biològics, cap collonada cientificotècnica pot substituir l'impacte emocional d'una escena com la d'aquell vespre a la riba del Fluvià.
Ebre enllà, a la meseta hispànica, moria el mateix divendres Miguel Delibes, un portaveu de la natura seductora, tan planer i mancat de deliris de grandesa com punyent, honest i precís en l'escriptura. Moria Delibes just trenta anys després de la desaparició d'un altre castellà insigne, no ja portaveu, sinó veritable profeta de la natura: Félix Rodríguez de la Fuente. Sense pretendre per res posar-nos al seu nivell, sí que crec que tant l'un com l'altre haurien compartit amb nosaltres amb emoció molt propera a la nostra la màgia d'aquells instants vora el Fluvià. Crec que n'hem après molt, d'aquests ultracastellans de sensibilitats bessones, tristament ja desapareguts.
I confesso que em preocupa que com a país ens estiguem allunyant inexorablement, i sense camí enrere, del bagatge cultural que aquests dos castellans representaven, i dels valors que foren capaços de transmetre millor que ningú.
D'una banda, perquè la nostra societat hiperurbana i megatecnificada és a les antípodes d'aquella seva visceral relació i amor pel camp i la natura autèntica, tan llunyana de la fredor del mer analista científic com de l'artificiosa granja de diumenge, de cartró pedra, d'un vilar rural, màxima experiència naturalista de molts dels nens d'avui. De l'altra, perquè la riquesa, la potència i la fluïdesa de la seva llengua, que tant ens va enriquir als que en tenim més de trenta-i-tants, crec que corren el risc d'esdevenir no ja estrangeres –que no em sembla malament–, sinó desconegudes, indesxifrables, alienes com el xinès, per a aquelles noves generacions que aprenen el castellà tot just tres hores per setmana a classe (i ja podeu sumar-ne tantes com vulgueu de Telecinco al dia, que no resolen gaire res). Crec que en l'hora i l'aniversari de la seva mort, el record d'un i altre castellans eminents ens ha de servir per repensar tendències, superar tòpics de cavernes un xic quixotesques i reconèixer que en el pensament i la llengua dels mesetaris també hi podem trobar molt a guanyar.