A la tres
L’experiment
“Dotze hores. És el que ha trigat el PP aquest nou any a demanar l’aplicació del 155
L’últim dia de l’any passat, el president Torra va acomiadar el 2018 dient, en el seu discurs de Cap d’Any, que aquest 2019 ha de ser l’any d’“assolir el mandat democràtic de la llibertat” i que caldrà “revoltar-se davant la injustícia”. I, com era previsible –per què carai són tan previsibles?– el PP i Ciutadans van sortir en tromba a demanar que ens apliquessin el 155. “Torra crida a la revolta i arenga la violència per consumar la secessió. L’independentisme està descontrolat i aquesta nova amenaça no pot quedar impune. ¿Què espera Sánchez per posar ordre i preservar la unitat d’Espanya? 155 ara!”, va dir Casado. I a Ciutadans li va faltar temps per afegir-s’hi i per titllar Torra (Arrimadas dixit) de “perill públic”. Com que populars i taronges havien acabat l’any amb aquesta intensitat –“155 ara!”–, vaig voler fer un experiment. I mirar a veure quantes hores passarien del nou any, d’aquest que acabem d’estrenar, abans no tornessin a demanar aquest 155 que tant enyoren. Com que el dia 1 era festa i tots els informatius recorrien com cada any a notícies enllaunades i internacionals, ens van deixar tranquils. Però saben quantes hores van passar del primer dia laborable de l’any fins que van tornar a demanar l’aplicació del 155? Dotze hores. El dia 2, Pablo Casado se’n va anar a Melilla i poc després del migdia va començar a deixar anar una perla rere l’altra (“Puigdemont no pot estar vivint en un palau pagat per l’administració de la Generalitat quan han demanant 8.000 milions d’euros al FLA”; “a Catalunya hi ha un independentisme radical, egoista, xenòfob, identitari i il·legal”) i, és clar –allò que els deia de l’originalitat–, va acabar demanant a Pedro Sánchez que “posi ordre” a Catalunya aplicant un article 155 “sense terminis i límits competencials fins que es respecti la llei i la convivència i Catalunya recuperi la seva prosperitat”. No els estranyi que des que jo ahir vaig escriure això, i avui vostès ho llegeixin, l’hagin demanat deu vegades més. Quin esgotament! Ens retrauran que nosaltres fem el mateix, que hem començat l’any tal com vam acabar l’anterior: reclamant la llibertat dels presos. Però a mi em fa l’efecte que no és ben bé el mateix.