Els meus carrers

M’he fet el propòsit de tornar a caminar més per la ciutat de Girona. Bé, em poden collonar perquè els que em coneixen saben que no camino massa, si puc estalviar-m’ho. Però entre que em convé i que tinc més temps per fer-ho, m’he adonat que em ve de gust tornar a passejar pels carrers que van ser els de la meva adolescència i que fa massa temps que no trepitjo. Me’n vaig adonar a finals de l’any passat, pujant un dijous al vespre pel carrer de la Força. Plovia i el carrer estava buit. Em va recordar els cinc anys en què cada dia travessava la Força quatre cops per anar i venir dels Maristes de Claveria. Els carrers que portaven a l’antic col·legi eren costeruts, estrets i plens d’encant, com els que portaven al passeig Arqueològic o sota l’església de Sant Feliu, el barri que tant de morbo produïa en aquells nens espantats per les bestiesses que s’explicaven a les aules sobre les relacions amb el sexe contrari i, sobretot, amb el teu propi sexe. Després d’un any pel Vicenç Vives i el descobriment que hi havia altres coses que el col·legi i el futbol, vaig anar a treballar al carrer de la Força i els voltants de la catedral van tornar a ser meus, com ho van ser els carrerons que Josep Pla –al qual molts vam descobrir a Girona, un llibre de records, que regalava alguna caixa– ens va fer conèixer tot i que hi passàvem cada dia. És una part de la ciutat que ha canviat molt i per a bé, per a molt bé, diria jo des del record de la gent que hi vivia a finals dels anys seixanta i començaments del setanta del segle passat. És un tros de ciutat que, per mandra, suposo, tinc més a la memòria del passat que no pas en el seu present i que em ve de gust redescobrir. Com també la Devesa i les hortes de la meva infantesa, aquelles de les quals tanta gent parla i que tan pocs han trepitjat. Vull redescobrir carrers vells, però també noves vies verdes, ara tan transitades per tanta gent que fa esport. Tornar a fer-me meva la ciutat on vaig néixer, que, juntament amb els meus pobles, Santa Eugènia de Ter i Salt, forma part de la meva història i deu haver marcat el meu caràcter. Entrem en un any electoral, també als ajuntaments, i ja veig a venir que se’n diran de molt grosses, perquè ara toca guanyar amb promeses i no pas millorar la vida de la gent amb realitats que ja fa anys que es practiquen. Em ve de gust redescobrir el que va ser, sense saber-ho, el meu paradís.