LA GALERIA
Robatori nadalenc
Els ordinadors no els interessen, ni la TV, ni els iPhone, ni una càmera,... només diners i joies d’or. Aquest és el perfil dels lladregots, que el dia de Nadal al vespre van fer-se amos de casa, quan nosaltres érem amb uns familiars, a Montjuïc mateix. Corria la brama que uns saltaparets assetjaven el barri, la qüestió és com s’ho fan per saber que el dia més casolà de l’any a casa no hi havia ningú? Sort que la nostra filla va tornar més aviat i després d’obrir el garatge, aparcar i pujar l’escala que mena a la planta, es va trobar que quan va voler obrir la porta no va poder ja que estava bloquejada. Va anar a la terrassa i quan va veure la porta de vidre oberta i tot fosc, es va espantar i va sortir cames ajudeu-me i ens va trucar. Només d’explicar-ho vaig témer el pitjor. Vam accedir a dins per la terrassa i ja havien tocat el dos. Van bloquejar l’entrada amb un moble pesant i van obrir les portes de davant i darrere per tenir vies de fugida. El menjador estava un xic remenat, però quan vam pujar a dalt, semblava a cal drapaire. Caixes de papers per terra (tenim molts papers, llibres i molt de tot), i els armaris oberts, remenats, la roba escampada, a tots els quartos. Però els ordinadors estaven al seu lloc,... petit descans. Els diners d’un calaix sí que havien volat, i els que teníem solts i una guardiola plena de monedes, i de les joies ben esgarriades, faltaven la majoria de peces d’or, senzilles però de gran valor sentimental: la medalla de la comunió, la cadena de la mare, l’anell de casament, un regal,... en resum, tot el que la majoria deu tenir guardat a casa seva. Doncs, no se’n refiïn. Ho havíem deixat tot tancat però es van enfilar al segon pis i van trobar una finestra que no ho deuria estar prou, perquè no la van esbotzar. Sí que van malmenar la tanca de la mosquitera, i ho van deixar ple de petjades, però cap empremta. El mosso de la científica va dir que solien actuar amb guants. Una vegada passat l’ensurt i assumida la pèrdua, que l’assegurança no pot compensar, no pots evitar la sensació de violació de la teva intimitat, de saber que un desconegut ha remenat amb mala grapa les teves coses, la teva roba més íntima i s’ha endut records irreemplaçables, que no es poden compensar amb diners. I no em vinguin que s’han de posar alarmes, ni càmeres, no vull viure en un estat de paranoia a casa mateix. S’ha d’actuar contra els malfactors i, sobretot, contra qui blanqueja els seus botins de peces d’or senzilles i familiars.