En nom del “progrés”

Com que no me’n sé avenir, sempre hi dono voltes. Jo he estat testimoni directe de com ciutats i pobles que durant segles havien presentat la mateixa fisonomia medieval o barroca es transformaven per adaptar-se a la irrupció del cotxe. Es van tallar arbres, es van reduir voreres, es van destruir cases, es van instal·lar semàfors verds per als cotxes i vermells per als vianants, es van penjar rètols i senyals que sempre tapaven un edifici bonic, es van foradar cases de carrer per fer un garatge allà on sempre hi havia hagut el menjador o el dormitori dels avis... Els senyorassos del club l’Esport de prop de casa van ser dels primers a tenir cotxe. Feien servir la novetat per anar a comprar tabac a l’estanc de la cantonada o per visitar la querida, dos carrers més amunt. Un dia algú els va dur la notícia que en alguns països aplicaven el “pas zebra”, davant el qual els cotxes s’havien obligatòriament d’aturar per deixar que els vianants es desplacessin d’una vorera a l’altra. No s’ho van creure, van dir que no podia ser, van acusar el que els ho explicava de tocacampanes... A més: “vianant”? “Peatón!”, que era una forma d’insult.

Del que no em sé avenir és d’haver assistit a la reacció contrària. No m’hauria pensat mai que es replantarien arbres, es recuperarien places i parcs, s’eixamplarien voreres i que la majoria de centres urbans serien un “pas zebra” continu que impediria l’accés dels cotxes. Però no és ben bé això el que em sorprèn. El que em sorprèn, el que em deixa parat, és que els conductors s’hi resignin. Què se n’ha fet del senyors de l’Esport que es contrariaven si no podien aparcar davant mateix del seu club i davant mateix de la porta de casa seva? Per mi que en duen una de cap que no ens diuen. Els fabricants de cotxes no paren de treure i vendre models nous. Si un mes o un any les vendes flaquegen, ploren ells i plorem tots perquè vol dir que l’economia no va com hauria d’anar. Si les vendes floreixen, la satisfacció també és general i afecta fins i tot els alcaldes més favorables a l’expulsió dels cotxes de la ciutat. S’ha de tractar d’una fantasia momentània. Un dia o altre ens diran que ja hem gaudit prou de les ciutats “pacificades”, i els cotxes tornaran per on solien com les aigües a les rieres quan plou fort. Tot en nom del “progrés”, és clar. Era “progrés” facilitar el pas dels cotxes, va ser “progrés” restringir-lo... Qui ens diu que no serà “progrés” tornar-hi? Els nadons una temporada han de dormir de boca terrosa i una altra, panxa enlaire. Semblava que l’extrema dreta no havia de tornar. Un veí va enfocar la porta del garatge de casa seva segons la direcció circulatòria del carrer. El carrer és ara prohibit al trànsit. Manté la porta i l’orientació. Aquest home espera alguna cosa. Tornarem a ser “peatons”.