Cor ben net

Cor­net era el dibui­xant humorístic més esti­mat a la Cata­lu­nya culta del segle XX fins que la dic­ta­dura fran­quista va esta­bor­nir el sen­tit de l’humor benigne i enginyós que agrada a la gent de cor net. Gaietà Cor­net (Bar­ce­lona, 1878-1945) sig­nava els seus acu­dits gràfics amb el traç d’un cor. Hi posava les lle­tres NET a l’inte­rior i una flama ani­mosa al cap­da­munt. Josep Maria Cadena, peri­o­dista eru­dit, acaba de publi­car a Àmbit Edi­to­rial l’obra de Cor­net que va sor­tir en el set­ma­nari ¡Cu-Cut! els anys 1902-1903. Va ser el nino­taire i cari­ca­tu­rista més fecund d’aque­lla edat d’or cata­lana del gra­fisme satíric ama­ble i civi­lit­zat. És el més cotit­zat pels col·lec­ci­o­nis­tes d’art. Cor­net for­mava part del gremi periodístic més ago­sa­rat: el dels humo­ris­tes que com­bi­nen dibuix i text per cri­ti­car polítics i auto­ri­tats de tota mena. Eren audaços sota els suc­ces­sius règims dels segles XIX i XX. Ho són ara en aquests mals temps judi­ci­als per a la lli­ber­tat d’expressió. Patei­xen molt des que el fran­quisme va impreg­nar la soci­e­tat espa­nyola. Els fei­xis­tes pen­sen que és humor la seva poca-sol­tada amarga, l’exa­brupte sòrdid. Fins i tot prac­ti­quen l’humor negre de la para­doxa cri­mi­nal: el “Viva la muerte” del gene­ral Millán-Astray; “los novios de la muerte” de sem­pre; i, ara, quan avi­sen els gover­nants cata­lans que Com­panys va ser afu­se­llat pel poder espa­nyol, i quan dema­nen als Reis d’Ori­ent que ful­mi­nin el pre­si­dent Pedro Sánchez. El millor antídot con­tra tanta per­versió és l’humo­risme de cor ben net.