Àvies

No és estrany sentir aquests dies de després de festes un “ja era hora!” d’alleujament pel final d’àpats i celebracions, i també d’ànsia per tornar a la rutina i als horaris habituals. Ho diuen moltes àvies que, per fi, alliberades de cangurs forçosos i d’hores extres als fogons, recuperen les classes d’aiguagim, les migdiades, la independència diària a què han hagut de renunciar durant tres setmanes per entretenir nets i tancar-se a la cuina.

Durant les vacances de Nadal, les he vist pel carrer, amunt i avall, anant a comprar amb les criatures, empenyent cotxets, agafant de la mà els més grandets, tornant puntuals a casa a fer el dinar. Amb aquella naturalitat, com si haguessin vingut al món només per fer aquesta i no cap altra feina.

Aquestes àvies fortes i incansables, que troben una solució per a cada gran problema, que construeixen l’armadura de confiança i seguretat que ens permet anar pel món. Elles, mal pagades i gens reconegudes, són el nostre puntal emocional i, també, el de la nostra economia. Ara, en plena revolució –i contrarevolució– per l’anhelada igualtat, és hora de fer justícia i reconèixer que bona part de l’activitat productiva, dels èxits professionals de tota una generació recolzen sobre aquestes dones que han sacrificat els projectes propis pels dels fills. I ens haurem de preguntar, també, si és aquest el model que volem seguir perpetuant.