Per què parleu en català?

Em ve al cap, i divulgo pel Twitter, la rèplica cèlebre de l’humorista Valentí Castanys a un home que en la postguerra el va increpar preguntant-li si ell i els amics amb qui estava reunit en un bar no sabien parlar en castellà:

–“Sí, señor; ¿qué quiere que le diga?”

L’amic Andreu Pujol em pregunta si l’he extreta de La memòria es diverteix, llibre de records de Castanys. Diria que no, diria que m’ha arribat per transmissió oral. L’Aleix Renyé, el nostre home a la Catalunya Nord, em diu que li he fet recordar que trobant-se en un cafè de Perpinyà amb altra gent, una senyora parisenca que seia a una taula del costat els va preguntar: “No és fatigant parlar en català tota l’estona?” Renyé matisa que la pregunta de la senyora va ser feta “de bona fe”. El senyor Martí Utset intervé: a Múrcia, un veí de taula que l’havia sentit parlar amb la dona li va preguntar: “Disculpe, ¿por qué siguen hablando en catalán cuando salen de Cataluña?” Trobant-se a Toledo, la Rosa Maria parlava amb el seu fill. Una senyora es va interessar per l’idioma en què ho feia. “En catalán”. “¿Y le entiende?”

Són casos diferents. Valentí Castanys es va encarar a un energumen que volia imposar el castellà a ell, als seus amics i al país sencer. Els altres van “de bona fe”, demanen disculpes o denoten decidida ignorància. No deu ser cosa exclusiva dels espanyols o els francesos respecte al català. Tots els usuaris d’idiomes forts i “estatals”, siguin l’anglès, el xinès, el rus o el suec, no es deuen saber avenir que les llengües sense gran projecció puguin ser útils per parlar, escriure o transmetre pensament. Nosaltres, precisament perquè ens expressem en una llengua d’escassa demografia, hauríem de ser immunes a aquesta afectació fruit de la superioritat o la ignorància. Ho som? No sabria contestar positivament amb contundència. Acollim l’aragonès, el bable, l’asturià o el friülès amb simpatia i solidaritat, sí, però ens refiaríem d’una producció literària en algun d’aquests idiomes? De vegades em pregunto si ens prenem l’aranès gaire seriosament.

Demanen disculpes per la pregunta, però el fet és que els espanyols no llegeixen llibres catalans –traduïts al castellà, s’entén– ni que els autors tinguin la precaució de batejar els personatges amb noms que s’escriuen igual en un idioma i l’altre (totes són Laura) i de no parlar ni que els matin de l’actualitat política. En canvi, alguns són traduïts a altres idiomes, i tenen bones vendes. A la Xina s’interessen per Jaume Cabré. I a Polònia i a Letònia... i a França. Als Estats Units, no tant o no gens, però és que són indiferents a Europa. A Espanya reverbera encara la pregunta de l’interlocutor de Valentí Castanys, amb tota la seva intenció.