El lloc de Chillida

En pocs llocs he sen­tit una com­pe­ne­tració més autèntica entre art i pai­satge, com un tot indi­vi­si­ble, que al museu Chi­llida Leku. Vaig tenir la sort de poder-lo visi­tar poc abans que tanqués, el 2011. I dic que va ser una sort perquè els dar­rers vuit anys aquest cen­tre artístic situat als afo­res d’Her­nani, molt a prop de Sant Sebastià, només ha obert les por­tes de manera res­trin­gida. Aquest abril, per fi, tor­narà a ser acces­si­ble al públic gene­ral. La família del gran escul­tor basc ha tro­bat un model de gestió que el farà via­ble (el motiu pel qual el va haver de tan­car va ser el dèficit econòmic que gene­rava cada any), gràcies a una aliança amb la pres­ti­gi­osa gale­ria suïssa Hau­ser & Wirth. Caldrà veure fins a quin punt aquest acord amb una empresa pri­vada tan pode­rosa en el mer­cat de l’art inter­fe­reix en l’espe­rit màgic que fins ara reg­nava en aquest paratge inte­grat per 40 monu­men­tals escul­tu­res a l’aire lliure. La dependència que tindrà dels interes­sos comer­ci­als s’hau­ria pogut evi­tar si les nego­ci­a­ci­ons amb les ins­ti­tu­ci­ons bas­ques per dotar-lo de titu­la­ri­tat pública hagues­sin arri­bat a bon port. Esta­ven pràcti­ca­ment tan­ca­des, però en el dar­rer moment es van tren­car per falta de volun­tat política. Els hereus de Chi­llida tam­poc ho van posar gens fàcil. Uns i altres deuen saber si el lle­gat de l’artista hi sor­tirà gua­nyant o per­dent amb aquesta ope­ració. Sigui com sigui, no dei­xin pas­sar l’opor­tu­ni­tat de visi­tar-lo.