Un estat hostil

Hi ha molta gravetat en tot el que va ocórrer aquest dimecres a Girona. Un assumpte “de molta importància negativa”, com diu el diccionari. O que “revela una extrema serietat”. Les detencions de setze persones, sense ordre judicial, només a causa del criteri establert per la policia, sense que es donés cap de les circumstàncies previstes per la llei d’enjudiciament criminal, són un acte greu, perquè, en si mateix, és una acció que denota l’existència d’una força aliena a les mínimes seguretats que proporciona una instrucció i perquè atempta contra els principis democràtiques i ensenya, amb evidència i amb profunditat, la transcendència dels moments que vivim.

Persones amb qui he parlat o que m’han transmès els seus comentaris, no gens sospitoses de cap filiació radical ni implicades en la lluita independentista, em diuen això: “Era del tot innecessari, inoportú, fora de lloc, una malaptesa extrema.” O això: “Era tècnicament discutible.” Ho transcric perquè no em vull deixar endur per l’emoció del moment, per l’escena que vaig viure quan un professor de la Universitat de Girona em va venir a veure per explicar-me com la policia (sense identificació) l’havia arraconat contra la paret mentre detenia dos estudiants just al davant de la Facultat d’Educació i Psicologia. La sensació de neguit, de desprotecció, de viure a mercè de la vel·leïtat d’uns agents que, com a molt, podien “presumir que no compareixeran (els detinguts) davant l’autoritat judicial”. És el que diu la Lecrim, el marge que deixa a criteri de la policia i que, aquest dimecres, es va exemplificar amb les detencions que no solament eren “innecessàries, inoportunes, fora de lloc o tècnicament discutibles”, sinó que ens ensenyaven la cara més fosca de l’estat. Un estat hostil. Un estat colonialista. Ho dic amb una punta de tristesa (i amb molta dosi d’indignació), perquè no soc gens partidari d’atiar el foc. Però és la realitat. Un estat (els seus representants) que menysté el català, que deté de matinada, que emmanilla sense raó.