Full de ruta
La unitat perduda
Sacosta el judici, s’emportaran els presos ben aviat cap a les presons de Madrid i torna en la majoria de gent de bona voluntat aquell neguit davant la incertesa que ens toca viure. Que hi haurà condemnes i que aquestes seran molt dures ho diuen els que hi entenen o els que tenen algun contacte amb les altes esferes. Ningú n’espera gaire res més d’aquest judici al marge de la repercussió internacional que tindrà i al fet que les condemnes podran ser portades als tribunals europeus. Això detona una manca de confiança en el Tribunal Suprem que la pròpia Sala Segona s’ha encarregat de fomentar amb les seves decisions polítiques i no pas tècniques. Detecto en molta gent aquest neguit del quals els parlava, la desesperança de creure i saber que tens la raó però que jugues amb les cartes marcades i que no te la donaran. I és llavors quan es parla de què cal fer. Resistir, persistir, mantenir la constància, diu la majoria, abandonada la possibilitat d’eixamplar la base amb una part dels votants dels partits unionistes partidaris de carregar-se la Constitució que diuen defensar per aplicar un 155 total, llarg i persistent. Carregar-se la seva Constitució vol dir carregar-se l’Estat de les Autonomies com ells mateixos el van concebre. Dons què fer? Hi ha gent que diu que cal un atac frontal a l’estat. Però una majoria de la gent tem aquesta possibilitat perquè té massa coses a perdre i preferirien trobar a l’altra costat algú disposat a dialogar una sortida. Hi ha plans en marxa per intentar fer-ho, però passen per una aprovació dels pressupostos de l’Estat molt complicada de vendre i entendre per a la majoria de la gent que ha sortit al carrer. Hi haurà enfrontament perquè ara l’estat no se sap si està en mans dels polítics o de l’alta jerarquia funcionarial. Tocarà doncs persistir, resistir, mantenir la constància, però cal alertar que venen temps complicats i que recuperar la unitat perduda serà la clau de tot plegat. Encara que ara sembli impossible.