Vuits i nous
Si mireu el vent d’on ve
El centre Arts Santa Mònica de Barcelona presenta una exposició que es titula Si mireu el vent d’on ve. Cal que recordi als més grans d’on ve aquest vent? “Cinc pometes té el pomer, / de cinc una, de cinc una, / cinc pometes té el pomer, / de cinc una en caigué; / si mireu el vent d’on ve / veureu el pomer com dansa / si mireu el vent d’on ve / veureu com dansa el pomer.” El 23 de maig de 1968, mentre París s’agitava, un grup de músics catalans, el Grup de Folk, cantava al parc de la Ciutadella cançons pròpies i cançons americanes adaptades de caient festiu i també de matís reivindicatiu. Si París cremava, aquí ens havíem de limitar a un foc de camp vigilat per una parella de “grisos”. De fet, van ser cançons destinades a amenitzar els focs de camp que organitzaven els boy-scouts i les noies guies en les seves excursions de dos dies per les muntanyes del país. També van ser cançons “de missa”. Feia uns anys ens havien arribat uns discos amb la Missa Luba. Algú entre els que recorden les “pometes” recorda la Missa Luba? Era cantada pels negres del Congo i per un moment va semblar que responia als desitjos de l’Església ancorada en el gregorià de posar-se al dia litúrgicament i musicalment. El que passa és que els negres cantaven la missa en llatí i el Concili acabava de decantar-se per la “llengua del poble”. La Missa Luba va ser efímera. En el seu camí es va interposar la missa amb guitarres i el Kumbayà. “Kumbayà, Déu meu, Kumbayà”, es va sentir a la Ciutadella. La combinació de París i Concili explica el Grup de Folk, que a la vegada es va interposar entre la Nova Cançó i els que es preparaven per iniciar el rock català. El Grup de Folk també va ser efímer. A final d’aquell mateix 1968 ja s’havia dissolt. Però el Kumbayà i les adaptacions de Pete Seeger, Joan Baez o Bob Dylan van seguir, així als focs de camp com a missa com a les reunions clandestines. Qui els havia de dir que adaptaven un premi Nobel. Raimon no va passar de cantar un candidat, Salvador Espriu.
A còpia d’insistir-hi, el Kumbayà va donar nom a una generació. Érem kumbes, érem xiruquers, érem de foc de camp i de missa. La cantàvem no amb el swing dels negres americans sinó arrossegant-la. Tenim tendència a arrossegar totes les cançons, sigui el Virolai o Els segadors. Quan els de primera fila van per la segona estrofa els de l’última van per la primera.
A la inauguració de l’exposició uns supervivents van oferir un petit concert. Amb prou feines recordaven les lletres. Fa cinquanta anys... Hem deixat de ser kumbes? Amb tots els respectes: l’evolució política del procés independentista i les concentracions que aplega fan recordar les flamarades dels focs de camp. El vent ve d’allí. Cauen pometes, però “no serem moguts”.