Llegir Rahola

Carles Rahola és ara un nom conegut a Girona. Un institut d’ensenyament, una escultura, la biblioteca del carrer Emili Grahit i els premis periodístics que des de ja fa deu anys organitzen el Col·legi de Periodistes i la Diputació de Girona porten el seu nom. I, des de fa set anys, la Setmana dels Rahola invita a reflexionar sobre periodisme i sobre ciutadania, dos dels valors fonamentals de l’herència de l’escriptor afusellat. Aquest any s’han programat taules rodones a l’entorn de la ràdio com a espai de diàleg, el tractament de l’orientació sexual als mitjans de comunicació, com fer un bon informatiu infantil i el periodisme polític i les seves servituds. I també una conversa amb Laura Rosel, d’actualitat per temes no estrictament periodístics (o sí), i una potent taula sobre el delicte d’opinar, amb motiu del 80è aniversari de l’execució de Rahola, que es complirà el 15 de març d’aquest any, que reunirà els historiadors Joaquim Nadal i Xavier Carmaniu i la periodista Cristina Masanés. No sempre es va saber a Girona qui era Carles Rahola. La dictadura no només li va prendre la vida per tres articles d’opinió, sinó pel que significava com a articulista a L’Autonomista, el diari que editava el seu germà Darius, com a funcionari de la Diputació i polític a la Generalitat, i sobretot com a referent cívic que havia escrit contra la pena de mort i defensat els drets culturals i polítics del nostre país. La dictadura el va esborrar del mapa durant quaranta anys. No només els van arrabassar el diari, els béns i la vida, sinó que van intentar esborrar la seva memòria. En la Transició, que en dèiem, amb Presència i gent diversa com ara l’Aragó, Clarà i l’Assemblea Democràtica d’Artistes es va recuperar el seu llegat. Per cert, una bona notícia, la reedició de L’Autonomista, el diari dels Rahola, de Lluís Costa. La tindrem durant les commemoracions que farà la Diputació. S’ha recordat molt Rahola per la seva injusta i digna mort. El van matar perquè encarnava tres conceptes inacceptables per a la dictadura: la cultura, Catalunya i la llibertat, en paraules de Josep Benet a Pilar Rahola. Cal demanar que es llegeixi Rahola i especialment el seu Breviari de ciutadania, del 1933, en què es descobreix el Rahola idealista, respectuós, tolerant, pacífic, lliure. Quim Curbet va reeditar-lo i va publicar com a homenatge un Nou breviari de ciutadania. Llegir Rahola és el millor homenatge que se li pot fer.