Els ponts de l'Ebre

Fa uns dies, el conseller d'Obres Públiques de la Generalitat va visitar les obres del nou pont sobre el riu Ebre (projectat per Diego Cobo i Jiri Strasky) que unirà Deltebre i Sant Jaume d'Enveja, obrint una dinàmica nova en la vida econòmica i social del Delta. Quan falten set mesos per les eleccions, és hora de projectes, primeres pedres, visites d'obres o inauguracions, tot i que no estiguin acabades del tot. Les coses són com són; però la passejada de Joaquim Nadal permet parlar de l'obra que, a més de la seva importància i qualitat estètica, té el valor singular de ser l'últim pont del riu abans de la desembocadura.

Fins a l'any 1868 no hi va haver cap viaducte per travessar l'Ebre entre Saragossa i la mar. Aquell any es va acabar el pont ferroviari de Tortosa, ampliat l'any 1912; per cert que un dels autors del projecte fou José de Echegaray, conegut no pas com a tècnic sinó per haver estat guanyador del Premi Nobel de Literatura. Pel que fa al trànsit viari, des de l'edat mitjana hi havia un pont de fusta, sostingut per vuit barques que feien de suports flotants. L'any 1892 es va cremar. El 1894, la iniciativa privada construí al mateix lloc, en un any i mig, una passarel·la metàl·lica de peatge que la gent anomenava el pont pagant. Paral·lelament, començaren les obres d'un altre pont de més envergadura amb recursos públics, popularment conegut amb el nom de pont de l'Estat, que per raons burocràtiques, l'oposició a l'enderrocament d'una església i, diuen els periòdics de l'època, la mà negra dels amos de l'altre pont, no quedà del tot acabat fins al 1911. Justament el mateix any 1892 havia entrat en servei la línea fèrria entre Saragossa i Tarragona, amb un altre pont per al tren a l'alçada de Garcia. El bellíssim pont penjant d'Amposta (José Eugenio Ribera, 1920) culminà els esforços de l'alcalde Joan Palau Miralles (1905-1923) i els seus per convertir la vila, esdevinguda ciutat el 1908, en la gran capital del Delta; el 1922 fou el pont entre Móra d'Ebre i Móra la Nova. El 1938, amb la guerra, tots els ponts es van esfondrar i després es van reconstruir amb més o menys encert. El pont de l'Estat, de Tortosa, es reconstruí d'acord amb l'elegant projecte (Eduardo Torroja, 1941) essent el primer que es féu a l'Estat espanyol amb tècniques de soldadura autògena, aportada per la col·laboració d'Alemanya. La passarel·la privada no es va refer i a la pilastra que la sostenia s'aixecà el monument que l'escultor Lluís Maria Saumells dedicà a la batalla de l'Ebre. A partir del 1945 va haver-hi un altre pas sobre l'Ebre per a la coronació de la presa hidroelèctrica de Flix.

A la segona meitat del segle XX les tècniques constructives amb formigó armat van avançar molt, fins al punt que bastir ponts nous ja no eren comeses faraòniques sinó projectes assumibles dintre la normalitat. Aquests últims anys han estat fructífers pel que respecta a la construcció de ponts que anessin sargint una riba amb l'altra trencant la frontera que representava el riu. En pocs anys es construïren tres viaductes nous al corredor costaner a l'alçada d'Amposta: el de la carretera N-340 (1970), el de l'autopista (1977) i el ferroviari (1996); tots tres amb una finalitat estrictament funcional i sense cap qualitat arquitectònica.

Més acurat ha estat el disseny dels ponts d'Ascó (José María Alonso Biarge, 1974), de Benifallet (Santiago Pérez Fandón, 1990) i Riba-roja (Juan Zaballos, 1997); i especialment el pont nou de Tortosa (Juan A. Fernández Ordóñez i Julio Martínez Calzón, 1988), que en el seu moment va tenir l'arc de formigó més gran de l'Estat espanyol (180 metres); i també el pont sobre l'N-420 per desviar el trànsit per fora de Móra d'Ebre (1992).

El primer pont sobre l'Ebre va esperar dos mil anys, i en els últims quaranta anys se n'han fet vuit; es construeix el del Delta i se'n projectarà un altre a l'autovia A-7, a Font de Quinto. És el signe dels temps.