Ser-hi o no ser-hi

Als llocs on es prenen grans decisions o on es parla de tu, s’hi ha de ser. I si no hi pots ser, hi has d’introduir un espia. Gran Bretanya ha decidit absentar-se de Brussel·les. Deu comptar que ja farà amb el seu servei d’espionatge, un dels més efectius del món, amb el d’Israel. No haurà de desencriptar i ni tan sols traduir el que s’hi diu, com li passa amb el rus o el xinès, perquè a les institucions europees l’anglès és l’idioma de comunicació comú. No sé si els francesos han pensat a imposar-hi el seu, ara que els britànics se’n van. Dic els francesos perquè són, de tots, els més idiomàticament expansionistes i orgullosos. Espanya també sembla que ho hagi de ser però es reserva per a Llatinoamèrica i Catalunya. La inèrcia cultivada pels anys farà que a Brussel·les es parli un idioma els usuaris nadius del qual no hi seran. Si la situació i la Unió Europea duren, a l’anglès li pot passar com al llatí i crear-se a Brussel·les un vernacle nou per falta d’una autoritat lingüística. L’espionatge britànic encara haurà de recórrer a la traducció i al desencriptament.

He explicat sovint els viatges que havia fet a Brussel·les o a Estrasburg per motius periodístics. Uns eurodiputats se’ns presentaven en una sala per explicar-nos les novetats de la Unió. Van satisfer la nostra curiositat electes o funcionaris catalans, espanyols, italians, lituans... Mai cap britànic. Hi eren, els veies entre cortinatges o prenent uns ous ferrats al restaurant, però mai se’ns van fer presents per adreçar-nos cap paraula. O és que ells mateixos ja cultivaven l’euroescepticisme, o és que ja assajaven el paper d’espia o és que per aquests dos motius els encarregats d’organitzar les trobades ens els volien amagar. No sé si encara es fan aquelles expedicions. Fa molt temps que no em conviden, potser per la meva condició de jubilat. En les més remotes ens deien: “La Unió Europea és la història d’un èxit.” En l’última ens van dir: “Pitjor seria si no existís.” Encara no es preveia l’amputació britànica, l’abandó de Normandia també per part dels americans. Que l’anglès no sigui suplantat pel rus...

Sigui com sigui, als llocs s’hi ha de ser. Els espies no tenen ni veu ni vot ni són admesos a les taules de les decisions. Si volien modelar la Unió al seu gust o millorar-la o afeblir-la o dissoldre-la, que és el que acabaran aconseguint, Déu no ho vulgui, podrien haver-ho treballat des de dins. Sembla el camí triat per Hongria o Polònia. Llegeixo els meus anglòfils de referència, Lluís Foix, Adela Genís, el difunt Augusto Assia... i deuen estar tan desconcertats com jo perquè no trobo explicació a la deixadesa britànica. Potser ens trobem davant una novel·la d’Agatha Christie i no de Ian Fleming. Hi ha deu negrets, i són assassinats un a un fins que no en queda cap.