Desigualtats socials i... (1)

Les desigualtats socials que es donen en les democràcies són un dels temes que tots els bons economistes tenen sobre la taula i que observen amb preocupació.

Karl Marx, que va fer una acurada exposició sobre la situació social en l’Alemanya de l’època, veia una minoria que tenia el capital i una majoria –que estava sotmesa als propietaris capitalistes–, que constituïen la classe obrera o popular. Fins aquí, la fotografia era correcta.

És en la previsió del futur que Karl Marx es va equivocar. Creia que la divisió entre els capitalistes i els obrers portaria a un enfrontament entre les dues classes socials, perquè els capitalistes cada dia serien un nombre més reduït i amb més participació en el capital i la classe obrera, més pobra i més nombrosa. El resultat seria la revolució social i la implantació de la dictadura del proletariat.

La revolució consistia a capgirar la societat: la classe obrera controla i gestiona els mitjans de producció i els serveis, mentre que els capitalistes desapareixen; les desigualtats econòmiques i socials desapareixen, ja que els governs revolucionaris distribueixen la riquesa creada de manera equitativa.

Les coses no van anar així als països capitalistes i democràtics, però sí en els no democràtics, en els quals triomfà la classe obrera i l’estratègia marxista. En els primers, els governs democràtics regularen la lluita capital-treball, amb la creació dels sindicats i de les institucions patronals. Aquesta lluita regulada i l’aparició d’una classe obrera que adquiria coneixements, crearen una nova classe social, que no tenia capital –o en tenia poc–, però sí, en canvi, una capacitat de gestió i uns coneixements que es feien indispensables als propietaris del capital. Al mateix temps, les universitats introduïen en el teixit social els professionals graduats: metges, advocats, farmacèutics, enginyers, procedents de la classe obrera o popular, o de la pagesia. Aquests professionals, als quals se sumaren els comerciants, van afavorir la creació d’unes classes mitjanes. Ens trobem aleshores amb una classe que viu de les rendes del seu capital, una classe que viu dels seus coneixements o de les activitats econòmiques pròpies i una classe obrera sotmesa al capital.

Karl Marx no havia previst l’aparició d’aquestes classes mitjanes. Les desigualtats econòmiques es redueixen per l’aparició de les classes mitjanes, d’un capitalisme frenat per uns governs democràtics, i una classe obrera que s’organitza –sindicats– i té capacitat de negociació segons el parlament democràtic.

Després de la Segona Guerra Mundial, les desigualtats econòmiques es van reduir en el sistema capitalista en què vivim, però en els últims anys tornem enrere amb l’aparició d’una cultura de la cobdícia que suposa una nova etapa del sistema econòmic: un capitalisme més o menys salvatge amb un poder afegit –el dels propietaris del capital– sobre el poder polític dels que governen.

En aquesta etapa del capitalisme, les classes mitjanes es redueixen, els propietaris del capital tenen cada cop més poder i la classe obrera s’empobreix. Apareixen aleshores els sous miserables i els sous immorals. Serà el tema de la setmana que ve. Sobretot els segons.